Antoni Clapés: escriure el silenci

Antoni Clapés és una de les veus majors de la literatura catalana. Nascut a Sabadell l’any 1948, ha construït una trajectòria excel·lent com a poeta, traductor i editor. L’any 2020 va publicar en un dels nostres millors segells, Alabatre, de LaBreu Edicions, el volum Clars, aquest matí, són els teus records (obra reunida, 1989-2009), que es complementa amb un altre, editat l’any passat dins de la prestigiosa col·lecció Culip de Llibres del Segle: No cal repetir aquest instant (obra reunida II, 1982-1997). Entenc que en el futur tindrà continuïtat la recuperació integradora de la producció poètica d’Antoni Clapés. No cal repetir aquest instant ens ofereix una oportunitat magnífica d’aprofundir en el coneixement de la poesia d’un autor d’una qualitat i d’un interès indiscutibles. Aquest segon volum inclou un important pròleg introductori a cura d’un dels més sòlids experts en poesia catalana, D. Sam Abrams, que ens aporta claus valuoses d’interpretació i ens ajuda a comprendre els lligams d’Antoni Clapés amb altres poetes en llengua catalana i alhora amb autors rellevants d’altres tradicions literàries. La poesia de Clapés és reflexiva i d’una gran contenció formal. La seva mirada sobre la condició humana és crítica. L’escriptura de Clapés, que alterna el vers i el poema en prosa, esquiva l’anècdota i cerca el fil essencial que defineix el sentit últim del que som. De vegades és metapoètica: «Escriure, fer-se centre de la mirada de l’altre: una mirada que tracta d’hostatjar-se enllà de les platges del somni; un altre que és l’espill on es reflecteix un alè creador. Abandonar el jo, esdevenir l’altre». No cal repetir aquest instant conté els reculls: Epigrafies/Epigramies, Trànsit, Matèria d’ombres, Tagrera, Minerva, Llavors abandonaries Greifswald, Destret i El viatger no sap. Un dels trets que defineix la poesia d’Antoni Clapés és el diàleg amb el silenci i la llum: «Esborres/ tot escrivint el silenci», «La llum colpeja de biaix les dunes. Tot és silent, res no varia; ni tan sols el temps, avarat en l’instant present». Arreu la consciència de ser efímers: «Torna a escolar-se una pacífica tardor. El sol, afeblit, daura els erms, i la fullaraca va apilant-se a les torrenteres. Comença a bufar un aire prim, gèlid. Cap on fuig el temps?» i una aproximació serena a la memòria i a l’oblit: «Lluita contra l’oblit: parracs de vida estesos, bugada que oneja al pas inclement del temps, espurneig de l’efímer damunt la brasa ardent de la memòria. Ebri vol d’una abella damunt les glicines. Articulo somnis», sense defugir la transcendència: «Déu ha usat la Natura per parlar, certament. Què ha volgut dir, però?». I es capbussa, com a Minerva, en el territori inquietant i fecund del desig i l’amor: «Molt més enllà d’aquestes/ paraules. Nàufrag de tu», «Només veig allò que tu somies», «Escric el poema: flors en la teva boca», «Cor meu, què vols, què cobeges:/ l’amor o la idea de l’amor?»

Subscriu-te per seguir llegint