Una lectura per entendre Rússia avui

Sovint el gènere de la novel·la pot il·luminar alguns angles de la realitat molt millor que un assaig. És el cas del llibre El mag del Kremlin, de Giuliano da Empoli. El llibre, escrit abans de la invasió d’Ucraïna del 2022, ha arrasat a França, on ha venut mig milió d’exemplars, ha guanyat el Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa i el Balzac. Ha estat definit per la crítica com «la gran novel·la de la Rússia contemporània» que «desvela els secrets de l’era Putin» i ofereix «una sublim reflexió sobre el poder».

El llibre, que ens introdueix a la ment d’un assessor polític de Putin, ha estat escrit per un assessor polític. L’italosuís Giuliano da Empoli, format a Roma i París, ho va ser de l’exprimer ministre italià Matteo Renzi, i fa classes a l’Institut d’Estudis Polítics de París (Sciences Po).

El mag del Kremlin és la seva primera novel·la. Hi inventa un personatge, Vadim Baranov, que està inspirat principalment en Vladislav Surkov, un dels assessors més propers a Putin en les últimes dècades, gran ideòleg del Kremlin des que Putin va arribar al poder el 1999. Surkov va perdre la seva confiança i va ser destituït el 2020. Da Empoli li ha canviat el nom a la seva novel·la perquè li ha inventat una vida privada i li ha atribuït alguns fets realitzats per altres consellers.

«El conseller que apareix al meu llibre és un personatge molt particular. Putin està envoltat normalment de personatges procedents de l’antiga KGB o d’empresaris de procedència dubtosa que s’han enriquit al seu costat. En canvi, aquest conseller procedeix de l’Acadèmia d’Art Dramàtic de Moscou, té pòsters de rapers al seu despatx, el seu maneig de la política és com una performance d’art contemporani”» explica Da Empoli. «Mentre Putin és un home premodern que no té xarxes socials, un senyor de la guerra capaç d’enviar milers de joves a morir al front, Baranov és un personatge postmodern que domina la comunicació i es dedica a orquestrar un teatre de llums i ombres».

I afegeix: «La novel·la parteix de la idea bàsica que les dinàmiques de poder són les mateixes en diferents contextos; el que canvia són els límits que se’ls posen. A Europa se’ls hi posen més límits, però a Rússia hi ha menys contrapoder». També assenyala una paradoxa: «Per prendre el poder cal comprendre les situacions i les persones, però quan s’exerceix durant molt de temps es perd la capacitat d’escolta, la lucidesa per interpretar les situacions. Estudis neurocientífics demostren que a les persones amb poder s’activen menys les parts del cervell que regulen l’empatia. Putin dirigeix el país des de fa 23 anys. Això l’ha portat a l’aïllament, a una rutina diària, i ha fet que el seu conseller més fidel, l’únic del qual es pot refiar, sigui el seu gos».

Segons Da Empoli, els mals consellers volen destronar el «príncep» que assessoren, però els autèntics consellers són d’una naturalesa molt diferent del líder. «Mentre el líder no té distància del que fa perquè és al fragor de la batalla, l’autèntic conseller manté la distància, participa i alhora observa, és dins i fora. Com deia Maquiavel, han de conèixer les coses amb perspectiva». Al final, aquesta distància sol ser la causa de la caiguda en desgràcia. «Amb la pèrdua de lucidesa i d’empatia del poderós, el conseller acaba entrant en conflicte amb la persona a qui aconsella, així que els bons consellers sovint acaben sent eliminats».

L’autor del llibre ha recordat que l’annexió de Crimea del 2014 es va fer «amb sordina» i «com una producció de cinema». De manera subtil, inventant fets, negant-ne d’altres. «Putin sempre va negar que hi hagués tropes russes a Crimea, segons ell eren turistes. Quan ens en vam voler adonar, ja estava fet». Però aquesta subtilesa «són el segell Surkov» va ser abandonada. Per això, el personatge de Baranov, igual que el Surkov de la vida real, havia d’estar fora de joc abans d’arribar a aquesta nova fase de la política exterior russa en què la subtilesa ha estat substituïda per la força bruta.

De fet, Putin va arribar al poder en «un moment de caos» després de la caiguda de l’URSS, en què la política i l’economia russes s’assemblaven a «un Disneyland d’adults amb un kalaixnikov a la mà», observa l’autor. En aquest context de «desil·lusió» i «sensació de pèrdua de control» que experimentava la ciutadania russa, Putin va guanyar popularitat com a líder polític, capaç d’imposar «un ordre vertical imposat per la violència». A això hi va contribuir «un miracle sagnant»: els atemptats de tardor del 1999 perpetrats per mujahidins txetxens amb bombes en edificis d’apartaments russos, en què van morir gairebé 300 persones. Aleshores Putin «s’erigeix com un cap bèl·lic capaç de restablir l’ordre». «Davant de la política tradicional de candidats que esgrimeixen estadístiques i presentacions de PowerPoint, Putin apel·la a elements més primaris: la vida, la mort, el destí, la pàtria i l’orgull». Davant d’aquesta sensació de pèrdua de control, «la gent busca una seguretat que pot venir de coses inventades, com ara mites i llegendes». De fet, un personatge de la novel·la diu: «Si a la gent no li interessa més la política, li oferirem una mitologia!».

En aquest mateix passatge s’explica aquesta sensació de pèrdua de rumb de la població russa quan va caure l’URSS. «Al començament dels anys noranta, Gorbatxov i Ieltsin havien fet la revolució, però l’endemà la gran majoria dels russos s’havia despertat en un món irreconeixible per a ells, on no sabien ni com viure. Abans de l’enfonsament del somni americà o de l’europeu, va tenir lloc l’enfonsament del somni soviètic. Entre vostès, ningú no se’n va adonar perquè els semblava una cosa impossible que un somni estigués fet de coses tan pobres i grises: una professió de funcionari o professor respectada, un petit Lada Zhiguli, una datxa amb el seu hort, vacances a Sotxi o, de tarda a la tarda, a Varna, remullant les cames al mar Negre i la perspectiva d’una. I, tanmateix, aquest model tenia la força i la dignitat. Els seus herois eren el soldat i el mestre d’escola, el camioner i l’infatigable obrer, a qui sempre estaven dedicats els cartells als carrers i a les estacions de metro. En pocs mesos, tot això es va desbaratar. Els nous herois, els banquers i les top models van imposar el domini i els principis sobre els quals estava fundada l’existència dels tres-cents milions d’habitants de l’URSS es van ensorrar. Els russos havien crescut en una pàtria i es trobaven de sobte vivint en un supermercat». Una recomanable lectura d’estiu.

Subscriu-te per seguir llegint