Cau la vella guàrdia

La propaganda feminista ha començat a decaure pels excessos i fracassos tan sonats com els d’Irene Montero. Hi ha un cansament de la retòrica i una exageració que ha deformat fins a tal punt la cosa que molts homes, i moltes dones, han començat a distanciar-se d’aquesta enèsima microimplosió del marxisme perfectament calculada des de la Xina i Cuba quan el Mur caigué i el comunisme va ser conscient que davant de les evidències ja no més camuflables de misèria i mort, perdria el relat polític, econòmic i social.

Aleshores el marxisme oficial va posar de moda tres tendències que és cert que tenien el seu recorregut pel seu compte, però que feu seves, aglutinà i les dotà d’estratègia i de mètode per desestabilitzar el capitalisme, d’una banda, i de l’altra tenir-lo més o menys controlat. El que fonamentalment volien els comunistes era continuar sent el catalitzador del descontent, de la frustració, de la ràbia contra el món dels que no són capaços de sortir-se’n i cauen en la desídia de viure pensant que la culpa és de l’altre.

Els quatre eixos bàsics foren el feminisme, l’ecologisme, el pacifisme i l’indigenisme. Aquest darrer se centrà especialment en l’Amèrica precolombina del tam-tam, perquè ni els marxistes eren tan optimistes de creure que a Europa hi hauria gent tan estúpida de voler abandonar la Unió, o de torpedinar-la, però vam poder comprovar de quina manera s’erraven: catalans i escocesos els vam donar una alegria que no esperaven. De tota manera va ser efímera. Pel que fa als indigenismes a qui s’adreçava inicialment la conxorxa, van guanyar i gaudeixen encara de poder local, és a dir tribal, però tothom amb dos dits de cervell pot veure’n el fracàs i que no és un model exportable. El fàstic, la pobresa i la repressió que s’han d’empassar els qui els pateixen és també tribal, i els que poden, en fugen. El capitalisme no n’ha sortit perjudicat. I tal com l’èxit econòmic de Florida no es podria entendre sense la puixança dels anticastristes exiliats, el darrer auge de Madrid no hauria estat possible sense els veneçolans que es van escapar de la tirania de Nicolás Maduro.

El pacifisme sobrevisqué a l’atac gihadista de l’11 de setembre, però no als crims subsegüents d’Estat Islàmic, i per si a algú li quedava encara algun dubte, Putin els va ajudar a entendre que calen moltes guerres per defensar la pau i la llibertat, i que gairebé totes les fronteres del món limiten amb el nostre benestar. Encara queden pacifistes, però el pacifisme com a catalitzador central –maig del 68, guerra d’Iraq, etc– ha mort.

El feminisme va tenir fins fa poc un gran èxit, i una gran acceptació també entre els homes, perquè el marxisme fa sempre la millor propaganda. La més eficaç i la més elegant. A diferència de l’indigenisme i del pacifisme, part de la seva reivindicació era raonable, hi havia un camí a recórrer i per tant el moviment va poder prendre un considerable impuls en la realitat, sense haver de recórrer immediatament al nihilisme i al deliri. Però la dialèctica marxista és inevitablement verinosa, i tràgica, i per això sempre acaba fracassant, malgrat els seus bons lemes i les seves cançons precioses. El carreró sense sortida de ressentiment i d’odi on ha anat a parar el feminisme és incompatible amb la raó, amb la conversa civilitzada i s’imposa una vegada més la màxima del president Rajoy, que val per a tots els àmbits de la vida: «El major enemic de la realitat és un boig». El fracàs de la llei d’Irene Montero, i les conseqüències tan nefastes que ha tingut, han estat el detonant, però ja feia temps que l’ambient estava podrit i que moltes i moltes es començaven a resituar.

Per tant només quedava l’ecologisme, el mediambientalisme, el suposat escalfament global, que ara en diem ebullició. Tothom sap que no hem tingut ni de llarg l’estiu més càlid dels darrers anys, tothom sap que llevat d’alguns pics concrets i puntuals la calor ha estat en general molt més benigna que el mes de juliol passat. La lleugeresa amb què es diu que ha estat el juliol més càlid de la Història hauria d’avergonyir els qui la posen en ondulació. Es poden prendre unes dades o unes altres per construir el pamflet, i els apologetes del canvi climàtic s’han agafat a les que més cremen.

Duem tot l’estiu amb notícies alarmants a tots els diaris: dies i dies de propaganda atroç desmentida per l’experiència. Intentant fer-nos sentir culpables, com sempre fa el marxisme. Generar angoixa, una reacció anti-sistema i canalitzar el descontent per atacar el capitalisme, que no és altra cosa que el progrés del món que la vella guàrdia comunista vol perjudicar, col·lapsar, per tornar-se a oferir com a solució. El president Pujol explica sempre que hi ha dos moviments al món que, partint d’una certa bona fe, són contraris als interessos de la Humanitat. El primer, el moviment ludita, que va creure que protegiria els llocs de treball dels obrers destruint les màquines; i el segon, el moviment ecologista que oposa la natura al progrés i que fomenta les absurdes teories del decreixement, evidentment amigues dels plantejaments marxistes.

L’ecologisme gaudeix encara d’un cert prestigi, tot i que només discursiu i superficial, perquè a l’hora de la veritat tothom fa el que més li convé i deixa les afectacions planetàries per l’endemà. Que ens diguin «negacionistes» als qui denunciem l’obvietat de la pancarta té a veure amb l’habilitat marxista per convertir en enemiga a batre qualsevol discrepància.

Subscriu-te per seguir llegint