«Paradísia»

Després de les eleccions del dia 28 de maig hem observat amb inquietud els resultats electorals al País Valencià i a les Illes Balears, amb pactes entre el PP i Vox que incideixen explícitament sobre les condicions d’ús de la llengua pròpia, amb la intenció de reduir-ne la presència i el prestigi, de situar-la en una posició secundària i prescindible. Passades les legislatures amb governs més favorables a la llengua pròpia, tornem a escenaris d’arraconament. En aquest context cal posar en relleu i reivindicar la tasca duta a terme des d’entitats com Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, l’Obra Cultural Balear, la Institució Francesc de B. Moll,... Una de les fites culturals anuals més rellevants al País Valencià és la convocatòria dels Premis d’Octubre, vinculada a l’editorial 3i4 i al seu principal impulsor, Eliseu Climent. A la seva darrera edició l’obra guanyadora del Vicent Andrés Estellés de Poesia va ser Paradísia de Laia Llobera, una autora amb una trajectòria d’una gran coherència i dignitat, on trobem Llibre de revelacions, Certesa de la llum, Boscana o, juntament amb Kima Guitart, Cassandra. Paradísia s’inicia amb una explicació sobre l’herba de muntanya que rep aquest nom i un text de Pierre Teilhard de Chardin. El poemari s’estructura en tres parts, Líquens, Paradísia i Floratge i, mentre a la primera i a la tercera els poemes van numerats, a la segona duen un títol. Líquens, força breu, assumeix un paper introductori, i hi reconeixem la dimensió espiritual, el caràcter introspectiu, la contenció formal, el paper que hi té el llenguatge simbòlic i la força de la representació visual. La segona part, l’encapçala un vers de Joan Vinyoli i el poema Oració, que ens introdueix en l’essència del llibre: «Mudar dins el bosc,/germinar en el vent salvatge./ Al si de la creació»: una experiència mística de la natura. Laia Llobera ens commou amb la bellesa que transmet des de la seva profunda sensibilitat: «Tot és cos vestit de càntic/ i cada càntic es torna vent». Al poema que dona nom al llibre escriu: «La por no sap qui ets,/ desconeix el desig de les mans». A Encara ens parla de la «mort il·luminada» i a Trobar-se ens convida a la fraternitat: «Som presències/ connectades/ a d’altres presències connectades». Arreu ens hi sentim embolcallats per imatges fascinants: «Secrets nabius del vent/ arbrant-se’m», «Esquinçades a la terra sempre verge dels altars/ silencioses en les pedres solitàries de l’abisme». A Paradísia alena l’esperança i una recerca constant de la llum, des de la celebració de la vida i el reconeixement en el paisatge: «Em respiren/ pell endins/ criatures i ocelles.//Estimant aquesta terra/ encerco la font,/ encerco meravelles». La darrera part del volum, Floratge, introduïda amb un fragment del poeta i místic sufí Rumí («Recorda/ d’on va sorgir/ la ràfega d’alè»), conté dinou apunts, espurnes alhora líriques i reflexives que ens porten a un viatge interior.

Subscriu-te per seguir llegint