El Brexit no seria l’exemple

Antoni Castellà és un dels pocs diputats de JxCat que aquests dies ha trencat el silenci que s’ha auto imposat la cúpula del partit de Carles Puigdemont mentre es negocia la composició de la mesa del Congrés i la possible investidura de Pedro Sánchez. Tot i que Castellà no forma part de la direcció de Junts, perquè ell és portaveu polític de Demòcrates de Catalunya, partit que té un acord amb JxCat, gràcies al qual n’és diputat al Parlament, i portaveu del Consell de la República, les seves declaracions no són les d’un passavolant sinó d’algú que pot estar més o menys informat de com van les converses.

Antoni Castellà va dir en una entrevista a l’Agència EFE que ara la pilota la tenen a la seva teulada PSOE i PP, «ja que són els seus candidats a la Moncloa els que han de dir si estan disposats a obrir una negociació, no sobre més competències autonòmiques, sinó sobre la sobirania de Catalunya» i va afegir que si Pedro Sánchez vol ser investit amb els vots dels independentistes ha de dir si està disposat a «negociar el Brexit català».

Sorprèn que, d’una banda, doni la mateixa importància a negociar amb el PP que fer-ho amb el PSOE i, de l’altra, resulta estrany el paral·lelisme que fa entre el Brexit i l’autodeterminació de Catalunya.

El PSOE actual té molt poc a veure amb el partit que el 1974, al Congrés de Suresnes, va elegir secretari general un jove Isidoro, que era el nom que feia servir Felipe González en la clandestinitat, i que entre altres acords reconeixia el dret d’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques. És evident que els plantejaments ideològics dels socialistes espanyols han variat amb el pas dels anys, però no és el mateix el PSOE que el PP i molt menys un PP que necessiti els vots de Vox.

És possible que durant l’entrevista Antoni Castellà pensés més en el titular que li posarien que no pas en els punts en comú que hi podia haver entre el Brexit i el desig d’una part de la societat catalana d’exercir el dret a l’autodeterminació. El Brexit van impulsar-lo polítics com Nigel Farage i Boris Johnson, entre d’altres, que prometien que el Regne Unit es convertiria en una potència econòmica impressionant amb la sortida de la Unió Europea (UE), això sí a partir d’una desregulació salvatge de l’economia i amb afirmacions que s’ha demostrat que eren falses com, per exemple, que els diners que el Regne Unit pagava a la UE passarien a la caixa de la seguretat social. Però ara que ja fa 7 anys que es va celebrar el referèndum que prometia el take back control (recuperar el control) i més de 3 que va entrar en vigor l’Acord de Retirada, les dades econòmiques són molt diferents de les que havien promès els defensors del leave. El mateix Farage, exlíder de l’UKIP, reconeix que el Brexit ha estat un fracàs, tot i que en fa responsable al Partit Conservador.

Probablement hauria estat millor que Castellà hagués fet un símil amb el referèndum que es va fer a Escòcia el 2014 a partir d’un acord entre el govern escocès i el del Regne Unit. Allà sí que Alex Salmond, primer ministre d’Escòcia, i David Cameron, primer ministre del Regne Unit, van actuar com autèntics demòcrates deixant exercir el dret a decidir als ciutadans escocesos. Al final, van ser més els defensors del Better Together (Millor junts), que van obtenir el 55,3% dels vots, que no pas els partidaris de la independència Yes Scotland (Sí Escòcia) que van aconseguir el 44,7%. Però qui va guanyar de debò va ser la democràcia.

Aquest dijous començarem a saber si hi ha acords entre els partits independentistes i el PSOE per conformar els òrgans de govern del Congrés de Diputats. Sabrem quina decisió ha pres Junts, que reunirà la seva executiva dues hores abans de l’inici de la sessió, i podrem intuir si continuen les negociacions secretes per la investidura, tot i que encara falta molt i pot passar de tot. Però segurament ningú tornarà a parlar del Brexit català.

Subscriu-te per seguir llegint