El castell de Girona

L’actual plaça del Correu Vell era en època medieval un punt neuràlgic de la ciutat abans de la construcció del nou perímetre de muralles al segle XIV. En aquell punt tancava la muralla de la ciutat romana i s’hi entrava pel Portal de l’Areny també anomenat del call. Des d’aquí i seguint el traçat de la Travessia de Miquel Oliva Prat es podia identificar el castell de Girona, de Cabrera o de Requesens amb diverses torres defensives una cilíndrica i una altra a l’angle més meridional del castell i finalment just en el punt de la porta de l’Areny, la torre de la presó. La torre cilíndrica que rebé el nom de Torre Vescomtal es situa a la banda est del carrer de l’Escola Pia i defineix una de les estructures més ben conservades de l’antic castell. Una altra de descoberta recent i a l’interior de la casa que fa cantonada entre la Travessia Oliva Prat i el descampat de l’antic col·legi dels Maristes és un gran forn (esmentat en els documents medievals que aporta el Dr. Jaume Marquès) de dimensions molt notables que previsiblement segons els arqueòlegs era el forn del castell que els senyors llogaven tant per a la fabricació de pa com per a coure carn als habitants de la ciutat, cristians i jueus, en un ordre rigorós que havia de permetre els requisits exigents de la comunitat jueva. Un forn a peatge, un servei públic privatitzat, en un cert sentit com els banys públics de la ciutat (els Banys Àrabs) també en règim de concessió, si se’m permet l’expressió, i també en utilització successiva de cristians i jueus. En aquest punt també s’insinua amb claredat la segona de les torres del castell que donen directament damunt dels patis i jardins de les cases del carrer Carreras Peralta.

Les possessions del castell canviaren de mans arran de la Guerra Civil Catalana del segle XV i passaren a dependre de la família Sarriera, els senyors de la casa de les Torres de Palau-sacosta, fins que al segle XVII el conjunt de les dependències ja molt desmilitaritzades foren adquirides per clergues de la Catedral amb dret també d’accés a la torre. Al darrer terç del segle XIX el 1876 en el conjunt de l’edifici contigu a la torre s’hi va instal·lar el col·legi de la Sagrada Família amb implicacions rellevants en les excavacions de la muralla romana que feu a Girona per comte de l’Institut d’Estudis Catalans en Josep de C. Serra i Ràfols i amb un paper social i educatiu de ressonàncies molt singulars durant els tres anys de la Guerra Civil Espanyola.

Passada la guerra i quan l’edifici del Seminari de Girona va ser totalment recuperat i rehabilitat de les utilitzacions que se n’havien fet durant la Guerra Civil el col·legi de la Sagrada Família va decaure i el Bisbat el va cedir el 1944 a l’orde religiosa femenina de recent fundació a Màlaga, les Esclavas del Santísimo Sacramento.

Durant prop de vuit dècades les anomenades «monges blanques», vetllaven a la capella del convent amb accés públic des del carrer de l’Escola Pia, des d’un reclinatori, de dues en dues, vestides amb hàbits d’un blanc puríssim el Santíssim Sagrament en exposició permanent les vint-i-quatre hores del dia. En un contrast absolut les Esclavas sortien regularment al carrer per demanar ajut per a la seva subsistència i en aquest cas ho feien amb hàbits de color negre pujat. Antoni Puigverd va dedicar ja fa força anys a aquestes monges una prosa memorable.

Malgrat l’estricta clausura diverses vegades vaig demanar a la superiora del convent de poder visitar la torre i així ho vam fer i vaig poder admirar les vistes, les estructures defensives, l’encaix estratègic en un punt neuràlgic de la ciutat romana només parcialment engolit pels creixements medievals posteriors. Em vaig convèncer que un dia la torre no podia ser privativa i havia d’assolir una dimensió pública total.

Després de prop de vuitanta anys aquest convent ha tancat. El Bisbat recupera la plena propietat de l’edifici i ara està a les seves mans decidir-ne un ús futur. Hi ha el precedent de l’edifici adjacent, amb molts vestigis de la muralla romana que transiten d’una propietat a l’altra per murs exteriors o interiors des de la Porta Rufina fins com a mínim el pany de muralla de la Torre Vescomtal. En aquell edifici que durant anys havia estat la seu de l’Arxiu Diocesà de Girona finalment un grup inversor estranger hi ha fet, després d’adquirir-lo al Bisbat, un conjunt d’apartaments que inclouen un pati d’entrada magnífic amb unes mènsules molt rellevants. L’edifici d’apartaments ha incorporat una part dels jardins de fora del perímetre de la muralla romana per a aparcament dels nous estadants de l’edifici rehabilitat.

Ara però es planteja el destí i ús de l’antic col·legi de la Sagrada Família i durant moltes dècades convent de les Esclavas amb accés des del carrer de l’Escola Pia i amb el ple domini de la Torre Vescomtal d’una banda i un jardí deliciós que connecta l’antic convent amb la Plaça de Sant Domènec.

Em sembla que aquest conjunt que té unes connotacions patrimonials més evidents i més visibles, més públiques, hauria de ser objecte d’una reflexió més aprofundida i abans de qualsevol intent de privatització tractar de definir bé uns usos de caràcter públic, potser universitari, bé com a mínim unes condicions molt rigoroses pel que fa l’accés públic de la muralla i la torre i també pel caràcter públic dels jardins amb possibilitat de contemplació exterior del llenç de muralla i potser fins i tot amb possibilitat de connectar en sentit oest/est el carrer de l’Escola Pia i la Plaça de Sant Domènec.

Fet i fet a hores d’ara i des de la Porta Rufina fins a la Plaça del Correu Vell es dibuixa un itinerari arqueològic que hauria d’incloure la part visible del llenç de muralla de la Porta Rufina i també el carrer interior que s’intueix a l’interior de l’edifici que havia estat de la parròquia del Carme (Alemanys), la continuïtat de la visió exterior de la muralla pel pati i jardins de les dues antigues propietats del Bisbat, l’accés públic a la Torre Vescomtal, la continuïtat per l’interor de l’antic castell de Girona (Cabrera o Requesens) amb visió de una de les altres torres fins arribar a la plaça del Correu Vell amb una visió escadussera del gran forn incorporat ara en una propietat privada. Segurament es prefigura la continuïtat del Passeig Arqueològic recuperant trams de muralla poc visibles i molt descurats fins ara.

Subscriu-te per seguir llegint