El cosí de la reina

El 8 de setembre passat, al migdia, Buckingham Palace anunciava que la reina Elisabet II d’Anglaterra es trobava en greu estat i que els seus fills havien estat cridats amb urgència al castell de Balmoral, a Escòcia, per acompanyar-la en les seves darreres hores. Per les raons que deduiran de la lectura d’aquest article no vaig dubtar a trucar immediatament al palafrugellenc Joan Cortey, de qui vaig escriure fa onze anys una primera crònica estiuenca, convertida en tradició, en assegurar-me que la seva vida tenia material suficient per fer-ne un article a l’any.

- Estic clavat davant de la BBC esperant la notícia. Potser, a hores d’ara, la meva cosina Lilibeth ja és morta.

Amb el temps comprovaria que les referències d’en Joan a la cosina Lilibeth no eren només una broma. La fascinació li va néixer de nen, el dia que la seva mare va arribar a casa amb un exemplar de l’Hola dedicat a la coronació de la més longeva de les reines. Ja mai va deixar de seguir les seves vicissituds a través del paper cuixé, a interessar-se pel cosmopolitisme de la vida britànica i la seva llengua, que va decidir aprendre d’adolescent –quan aqui només s’ensenyava francès– amb les classes del professor Ferrer Smith o amb la sud-africana Mrs Mowat, a Ermedàs, on es desplaçava a peu estiu i hivern. Això abans que, fent la mili a Palma de Mallorca, es plantés al port illenc davant del iot reial Britannia tot disposat a abordar-lo. I del seu primer viatge a Gran Bretanya on combinà els cabarets d’una irreverència impensable a casa nostra, l’esclat de The Beatles i l’estil trencador de la londinenca Carnaby Street amb una devota peregrinació al castell reial escocès de Balmoral.

La constatació que això no era una broma la vaig tenir fa uns anys (en vaig fer una lleugera referència en el passat) quan coincidírem amb en Joan Cortey visitant Buckingham Palace, factible quan la reina era de vacances. Tot estava molt ben organitzat. Un sistema de torns horaris que reduïa les cues i la prohibició de motxilles, màquines fotogràfiques o l’ús del mòbil per gaudir i centrar-se en la visita. De sobte, poc abans d’entrar, en Joan es va dirigir a un jove lacai d’aspecte indiscutiblement anglès guarnit amb una elegant levita preguntant-li si «la meva cosina Lilibeth, és a dir Sa Majestat, és a Palau». Jo era a pocs metres i em vaig quedar atònit. Per un moment vaig sospitar que cridaria als serveis de seguretat per detenir-lo com a sospitós. En realitat l’uixer no es va immutar, contestant amb un somriure que la reina es trobava aquells dies al castell de Balmoral i suggerint que si deixava escrita una nota –cosa que evidentment va fer– la lliuraria a la secretaria de la reina. Dos mesos després, a Palafrugell, en Joan m’exhibia la carta de resposta agraint el seu interès i esperant que li hagués agradat la visita. Aquell dia en Joan portava una caixa plena de documents. Desenes de cartes, felicitacions de Nadal o aniversari, recordatoris de funerals, etc. que havia rebut de Buckingham Palace durant dècades de correspondència sostinguda.

«Entendràs, veient tot això –em va dir– que la considerés com de la família i això que mai la vaig conèixer personalment, a diferència de la reina Fabiola». La referència a la reina belga, la madrilenya Fabiola de Mora y Aragón, esposa del rei Balduí, no me l’esperava. Apareix una altra carta. En Joan Cortey havia vist a principis dels anys noranta com uns operaris col·locaven una placa a la façana d’un edifici proper al seu pis madrileny. Es llegia que aquell palauet hi havia nascut la reina Fabiola. Va pensar a fer unes fotos de l’operativa i enviar-les-hi a Brussel·les. Se li va contestar des del palau de Laeken que no tenien notícia de la placa i que gràcies a en Joan la reina Fabiola se n’havia assabentat. Mesos després, a través d’un nebot de Fabiola que coneixia, en Joan seria convidat a un acte amb motiu d’una visita de la reina a Madrid. Aquell dia Fabiola li feu un apart perquè volia saludar-lo. I evidentment a partir d’això ja varen felicitar-se tota mena de celebracions.

Arribat a aquest punt li pregunto per la família reial espanyola: «Ui!, mai m’hi he fet, ja has vist com ha acabat tot plegat». Afegeix que amb tractar a la Duquessa d’Alba i sobretot la seva amistat –que em consta– amb la seva filla Eugènia Martínez de Irujo ja té perfectament cobert qualsevol interès i aspiració respecte l’aristocràcia espanyola. «Els Alba són com una família reial». En fi, que potser caldrà anomenar-lo a partir d’ara Sir John Cortey.

Subscriu-te per seguir llegint