La MAT d’Aragó o generar a Catalunya?

Des de l’any 2004 fins a l’any 2006 vaig participar en nombrosos debats i reunions sobre la línia d’alta tensió que interconnectava Espanya amb França per la Jonquera. Vaig escriure uns 60 articles durant aquell període, fent propostes que sovint es van qualificar d’estrambòtiques, com per exemple que es fes amb corrent continu amb la connexió per mar. No va ser tan estrambòtica quan es va connectar en corrent continu per terra. D’aquell episodi em queda una gran recança: no haver estat capaços entre tots de millorar el traçat entre Pontós i Santa Llogaia, o al seu pas per Cartellà. Estava convençut que el traçat de cada torre es podia negociar, però la persistència del lema «Ni aquí ni enlloc» va fer que s’arribés al final sense cap possibilitat de negociar res. Tampoc vaig reeixir en la meva convicció que no feia falta compactar la línia de 220 kV des de Bescanó fins a Medinyà perquè ja hi havia prou alimentació a 400 kV per alimentar des d’aquí a Juià. Vaig topar amb Agustí Maure, director general d’aquell moment a la Generalitat, un home que provenia de Red Electrica (REE). REE cobra per longitud de línia, i treure un tram de 220 kV implicava menys ingressos. Finalment, reconec que va ser un error de tots voler compactar línies per evitar menys ocupació de territori, car les noves torres van resultar monumentals, amb gran visibilitat.

Dit tot això, ara tenim un nou debat sobre línies d’alta tensió, la d’un projecte que ve des de l’Aragó fins a Catalunya, fins a l’estació de Begues, de l’empresa Forestalia. Aquesta empresa va entendre que Catalunya no sabria fer la transició energètica perquè el relat dominant (com a mínim el més sorollós) feia impossible implantar prou parcs fotovoltaics i eòlics per satisfer la totalitat de les necessitats elèctriques del país. Si el 2050 cal generar l’electricitat de 116 TWh, caldria una potència de 58 GW en plantes renovables fotovoltaiques i eòliques, a més de l’emmagatzemament corresponent. Per tenir perspectiva, avui tenim instal·lats uns 5 GW de generació renovable i el 2030 hauríem d’arribar a 14 GW, cosa que ja coneixem que no farem. Amb aquest panorama, Forestalia va contractar personatges influents i coneixedors de la idiosincràsia de Catalunya com Josep Grau, exconseller d’Agricultura i home d’influència a les terres de Lleida, Felip Puig, exconseller de Territori i Pere Palacín, exdirector general d’Energia. Recordo les reunions i les contradiccions amb ell quan s’estava dissenyant la llei de foment de renovables el 2019: la llei no va sortir fins que no va ser fora de l’administració catalana. Tot plegat explica la gran pressió de l’empresa Forestalia per executar el projecte. La ministra Teresa Rivera, en una reunió a Barcelona amb uns 30 experts energètics ens va dir que, si Catalunya no feia els deures amb implantació renovable, l’estat tiraria pel dret, subministrant energia d’altres llocs. Per tant, tot era favorable a la connexió dels parcs, que s’estaven fent a l’Aragó, amb Catalunya.

Connectar una línia privada des d’Aragó fins a Begues és una bona solució? No, perquè no millora la xarxa elèctrica, impedeix que qualsevol altre actor es connecti a la línia. Si ha de ser així, proposo que sigui soterrada en corrent continu en tot el seu traçat per Catalunya. Però això no eximeix que ens cal més línies d’alta tensió per fer possible l’emmagatzemament als pantans del Pirineu i constituir una xarxa potent per gestionar la complexitat de l’energia renovable. Alhora caldria una xarxa amb menys tensió, a 66 kV, per facilitar l’evacuació d’energia dels futurs parcs renovables, possiblement resseguint la xarxa de carreteres. Aquesta xarxa podria ser de titularitat de la Generalitat.

La transició energètica comporta una transformació de l’economia important. Qui dubta ara que la producció de gasoil, querosè i gasolina disminuiran fins a valors residuals en els propers 10 o 20 anys? Bloomberg prediu que a 2040 la demanda mundial de gasolines haurà baixat a la meitat. A 2050 aquesta pèrdua total de combustible per mobilitat implica una desaparició de PIB de 1.700 milions. Si deixem de generar electricitat en les centrals nuclears i de cicle combinat, l’esvaïment de PIB pot ser de 1.800 milions, i en altres sectors, com la fabricació de cotxes, fabricació de plàstic, tèxtil, paper i arts gràfiques, poden tenir dissipacions significatives agregades de 1.000 milions. I què no dir del sector primari, que pot perdre 900 milions per la sequera i per l’arribada de noves tecnologies, o del turisme internacional que, si s’aplica la taxa de CO2 als avions, pot tenir un forat que pot arribar als 8.000 milions. Aquestes pèrdues cal minimitzar-les tant com es pugui. La desaparició de generació elèctrica es pot compensar amb generació renovable de forma que hi hagi un augment del PIB de 2.000 milions, la fabricació de material de transport pot ser positiu de 700 milions, la petroquímica es pot refer amb un augment de 1.200 milions en química orgànica renovable, la indústria del reciclatge pot aportar 1.800 milions, la indústria farmacèutica 500 milions més... en definitiva, si no es fan els deures d’adaptació, la pèrdua de PIB pot ser de -3.200 milions, mentre que si es fa el camí de la transició energètica, el guany pot ser de 3.100 milions, una diferència de 6.300 milions, fet que permetria mantenir relativament bé el benestar de la societat catalana en el futur. Empobrir o mantenir el benestar, aquesta és la raó per la qual no es pot perdre cap activitat de forma gratuïta. Perdre la generació renovable és un error econòmic que pagarem en el futur, deixar que una part de la riquesa del país marxi fora és una fallada en l’estratègia de país. Cal retenir el màxim de cada activitat en risc de desaparèixer. La línia de Forestalia pot ser inevitable, però cal que es faci de forma pública possibilitant que tothom s’hi pugui connectar, formant part de la xarxa pública, o que se soterri en corrent continu si es persisteix en ser privada. Però hauria de ser un senyal prou potent per veure que aquí comença l’empobriment de Catalunya, que podria arribar a tenir el 2050 un PIB un -3% inferior al de 2021 si no es prenen decisions correctores, o tenir-lo un 5% superior si fem l’adaptació.

El benestar surt de l’activitat econòmica, principalment de la millora de la productivitat. Tenir una activitat negativa és perdre llocs de treball i ingressos públics, vol dir empitjorar serveis essencials que ja van malament, com sanitat, ensenyament i atenció a la gent gran. Catalunya necessita una gran reacció per superar el bloqueig a la generació renovable. Hi ha solucions, però cal treballar-les i defensar-les amb la intensitat que toca el moment crític que vivim.

Subscriu-te per seguir llegint