Xiular al president

Era un acte de reconeixement a la figura de Pau Casals en el cinquantenari de la seva mort, amb un record especial a les paraules que va pronunciar a la seu de Nacions Unides: «I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia? Catalonia has been the greatest nation in the world. I will tell you why. Catalonia has had the first parliament, much before England. Catalonia had the first United Nations.....» A l’homenatge hi havia cinc presidents de la Generalitat de diversos colors polítics. Hi faltaven Pasqual Maragall, degut al seu estat de salut, i Artur Mas per raons familiars. L’acte es feia a l’abadia de Cuixà, al Conflent, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE). Totes les intervencions van ser acollides amb aplaudiments, especialment la del president Puigdemont, que es va desplaçar a la Catalunya Nord amb el vent a favor, demostrant que no renuncia als seus compromisos malgrat la pèrdua de la immunitat parlamentària, i també la del president Pujol que als seus 93 anys continua participant en actes de país. Però quan va intervenir el president Montilla i va fer referència a l’Espanya de la diversitat que ell defensa i va demanar abordar els problemes que hi ha «no des de la confrontació i la desqualificació, sinó des de la negociació i el pacte», alguns van xiular-lo.

Aquesta escena em va recordar una altra que vaig viure al costat del president Maragall el 2014. Acabàvem d’inaugurar El 9 TV i a Vic se celebrava el Mercat de Música Viva. Era un vespre càlid del mes de setembre amb molta gent al carrer. El president va tenir ganes de donar un volt pel Mercat, sense cap mena de protocol, sinó com un ciutadà més que es barrejava amb la gent. Quan vam arribar a la plaça de l’Estudiant, on hi havia un dels petits concerts, alguns que es van adonar de la seva presència i que no devien simpatitzar-hi van començar a xiular-lo. Pasqual Maragall no en va fer ni més ni menys i hi va posar la mateixa cara que posava quan algunes persones l’aturaven per saludar-lo i mostrar-li el seu afecte.

Segurament que una part dels que aquell vespre van xiular Maragall a Vic anys després, amb la perspectiva que fa el pas del temps, van valorar els esforços que va fer pel país, amb l’Estatut de 2006 i l’asimetria federal que demanava per resoldre les relacions entre Catalunya i Espanya.

José Montilla és molt diferent de Pasqual Maragall, però se li ha de reconèixer que va exercir de president tenint molt clar el que representava i el que havia de defensar. Va ser ell el que va advertir de la desafecció dels catalans quan el 2007 va dir que «a Catalunya se li ha de reconèixer, respectar i fins i tot donar suport a les seves singularitats. I deixar d’agitar-les com a diferències separadores o injustos privilegis». A Montilla se li ha de valorar la fidelitat al país des del seu no a l’independentisme, com va demostrar a l’acte de l’abadia de Cuixà i cal recordar, com va fer el rector de l’UCE, Jordi Casassas, el suport que va donar a aquesta universitat mentre va ser president.

Però, malgrat alguns xiulets, l’homenatge a Pau Casals va ser un acte de país. Els cinc presidents que hi van assistir van coincidir en lloar la figura d’un català universal que no va renunciar mai a les seves arrels, al seu país i a la seva gent i que va saber mostrar al món en quina situació es trobava Catalunya el 1971. I estic convençut que si hagués pogut veure els cinc presidents junts no n’hauria xiulat a cap, sinó que els hauria aplaudit a tots: Jordi Pujol,; José Montilla, Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonés. Perquè els cinc presidents van demostrar que Catalunya està per sobre de les diferències polítiques que puguin tenir. I també hauria aplaudit Artur Mas i Pasqual Maragall, encara que aquest darrer a hores d’ara no recordi que va ser l’alcalde que va transformar Barcelona i el president que va sacsejar el tauler de la política espanyola amb la proposta d’un estatut que havia de permetre l’entesa entre Catalunya i Espanya.

Subscriu-te per seguir llegint