Abans feia basarda

El progrés deixa enrere moltes coses, com estris, llenguatges, estils, maneres, tot . És llei de vida. La natura –mar i muntanya– abans feia basarda. Hi ha unes fites històriques que ho certifiquen. El poeta Petrarca (segle XV) decideix trencar el tabú que existeix sobre les muntanyes , sempre oblidades i per tenebroses, i puja al Mont Ventoux (Provença); torna ben viu i satisfet i ho explica per escrit. Una llegendària basarda ha sigut vençuda. Però el canvi sociològic és lent. El pintor Cezanne, cinc segles després de Petrarca, s’enamora de la muntanya de Santa Victòria (Provença), hi puja repetidament a pintar-la i els seus quadres esdevenen expressió gràfica d’una normalitat en la consideració del paisatge.

Ja al segle XIX la literatura aprofita aquella temença, encara, del medi natural. Jacint Verdaguer es llueix, tot espantant: «Munten i revenen, s’abismen en remolí frisosos, mar sobre mar, renàixer sembla el caos, sepulcre i bres dels mons». Ja en un altre segle Joan Vinyoli contempla un mar diferent: «Quan he sentit la vella olor de sal marina a prop i he tocat els esculls, he interrogat la mar des del sorral i se m’han fet totes les perles ulls».

A l’època de la Mancomunitat de Catalunya s’inicia l’excursionisme, un caminar de puntetes per la natura, molt educatiu, i els primers curiosos del medi natural obren un món a totes les branques de les ciències. S’ha passat, gloriosament, de la basarda a la càtedra científica. Quan després de la Guerra Civil Espanyola l’excursionisme català es torna calçar les botes (és a dir, les inoblidables xiruques...) en pujar i baixar muntanyes nostrades es descobreix un País en majúscula que, d’amagat, és una Pàtria. I aquell munt de cançons d’Elisard Sala que s’aprenien anant en el tren d’Olot, i amb el so de l’ harmònica, en són un testimoni.

Fins aquí seria una pinzellada o un cop d’espàtula de pintor, que es proposa donar una imatge impressionista del tractament històric del paisatge anterior.

La realitat en aquest any 2023 contempla comportaments sensiblement diferents. La natura –mar i muntanya– és ella mateixa, seriosa, altiva, dominant. Apropar-se a aquest escenari cada dia exigeix més seguretat de maniobra. Les sorpreses són freqüents. Són incomptables els llocs irrepetibles, majestuosos i molts adjectius més, que amb la seva seducció es converteixen en trampes per aquell que encara és novell. Es troba a faltar aquell caliu de les entitats excursionistes que feien el valuós treball de la iniciació i necessària pedagogia.

Les notícies d’ara mateix presenten un quadre de desgràcies ocorregudes a platges, rius, torrenteres i muntanyes d’aquest país, algunes evitables, altres inacceptables. Entre juny i juliol d’aquest 2023 s’han hagut d’organitzar 406 rescats a la natura de Catalunya, que representen un augment del 25%, comparat amb els de l’any passat. A la demarcació de Girona els Bombers, entre gener i juliol, han fet 277 serveis. Els salvaments al mar han pujat un 115%. Tot deixa entendre que es va perdent el sentit del risc personal. Tema d’estudi per part dels nostres sociòlegs. Massa desgràcia en un àmbit com aquest que, en principi, hauria de ser per fruir-ne i fer-hi salut i benestar. Cal tenir més seny a l’hora de passar el portal de la sortida.

Superada aquella basarda del temps antic, cal infondre el convenciment de que cal marcar una distància a nivell cultural, individual i social, de costumari correcte, referent a la pràctica de l’esplai. Basarda, ja no, però sí un profund respecte.

Subscriu-te per seguir llegint