El bucle català

Una empleada d’una immobiliària es topa amb un fantasma en una de les cases que ensenya. Es tracta d’un nen que viu atrapat en aquell xalet. Creu entendre que el pont per a passar d’un lloc a un altre és una mirall. Cap a on?, no ho sap. Succeeix que l’empleada s’encapritxa amb el nen, al cap i a la fi està sol i és petit, i decideix compartir amb ell la seva mateixa sort. Dorm al costat del mirall i quan desperta habita aquell altre món.

En aquella altra dimensió el temps es repeteix cada vint-i-nou segons. Si mira el cel, el mateix núvol treu el cap des de la vora d’una teulada, el mateix vent agita la copa dels arbres. El germà gran diu sempre la mateixa frase. Hi ha una dona en vestit de bany, la mare del nen, que fa llargs per sota de l’aigua d’una piscina. El bucle fa que aquesta nedi de manera interminable sense mai sortir a la superfície, com un d’aquests càstigs dels déus antics condemnats a repetir-se per tota l’eternitat. No imagino un malson més gran.

Es tracta de la trama de «El último día de la vida anterior», d’Andrés Barba, publicat recentment per Editorial Anagrama. Jo sóc dels que creuen que un llibre no arriba per casualitat a la teva vida, i el de Barba m’arriba just quan la vicepresidenta del govern en funcions, Yolanda Díaz, visita a l’expresident de la Generalitat escapolit Carles Puigdemont. I llavors veig la repetició clara del bucle, el càstig al qual semblem condemnats molts catalans, viure una vegada i una altra sota el discurs del procés i la demanda dels partits secessionista (que representen a una minoria) a la convocatòria d’un referèndum.

Ningú parla de la inflació, de les escoles, de la cultura, de salut a Catalunya. La independència és una cosa tan fabulosa que tot això es dóna per descomptat. Però no era això al que anava, sinó al bucle al qual semblem lligats els catalans. Un bucle que funciona, alhora, en forma de cep. Molts de nosaltres mai vam voler passar-nos de l’altre costat del mirall i compartir la sort dels separatistes.

D’alguna manera, som la dona en biquini que fa el llarg per sota de l’aigua, una vegada i una altra. I allí ens quedarem durant uns quants anys. Som els qui escolten al germà gran repetir el mateix. No hi ha vida anterior i vida posterior. Estic segur que Andrés Barba, l’escriptor madrileny que en l’actualitat viu a l’Argentina, no es proposava fer una metàfora del procés, a més d’onze mil quilòmetres d’aquesta petita comunitat autònoma. Però vaja, és clavat.

Subscriu-te per seguir llegint