Els nous mons

Ara que m’he fet gran m’adono que no sé quantes vegades he sentit l’expressió «Un nou món», ja des de petit, quan anava a les escoles nacionals, els mestres parlaven d’un nou món per referir-se geogràficament a Amèrica, que significà pels europeus un descobriment en tots els sentits, començant, en primer lloc, per la mateixa existència del nou continent allargat com un embotit i dividit en un nord i un sud ben definits.

Sobretot s’empra la locució «nou món» no per relacionar-ho amb terres exòtiques, sinó per vaticinar un canvi substancial en la forma de viure col·lectiva i normalment arran d’un nou aparell electrònic, com va ser la cuina econòmica, després la de gas butà, la rentadora i la nevera, per les dones i el telèfon fix modificà la vida del pare atès que li possibilità de no anar tan sovint a comprar gènere a Barcelona. El televisor va afectar el tarannà de la família: un personatge autoritari que imposà silencis i els horaris s’adequaren als programes i als partits de futbol.

La màquina d’afaitar que havíem vist en les pel·lícules americanes va arribar a finals de la dècada del 50 i provocà que s’anessin tancant moltes barberies. En el meu poble n’hi havia set i dues més obrien el dissabte i el diumenge al matí; també hi havia barbers, anomenats esquila burros, que el dissabte afaitaven i tallaven els cabells als pagesos en un mas convingut.

En el meu poble va venir a viure un home misteriós, una persona culta, de nom Eusebi; ningú sabia d’un procedia i alguns creien que havia sigut frare i s’havia secularitzat.

L’Eusebi feia classes particulars de francès i de cultura general al meu germà Lluís; també jo vaig acabar d’alumne seu, després de passar la prova a la qual em va sotmetre, que consistia a repetir sense error: «Què fas aquí, Pepa?» «Pelo faves tendres, Fèlix». «Faves tendres peles, Pepa?». «Sí, Fèlix, faves tendres pelo». Em vaig embossar una mica, però m’acceptà perquè necessitava els calerons. Algun dia em va parlar de la imminència d’un nou món mercè el petroli; tanmateix, jo no volia canviar de món perquè era feliç a casa, a l’escola i amb els amics que mai en fèiem ni una de bona.

En els cafès l’Eusebi insistia en el nou món, no es tractava d’un motiu religiós o ideal tampoc de cap plaga egípcia o una sequera contumaç, sinó d’una raó material, que ens faria rics i canviaria les nostres míseres vides. La seva teoria era que la part occidental de la comarca de la Selva flotava sobre un gran mar de petroli i no trigaria massa a emergir.

Quan al poble d’Amer, l’agost del 1957, l’aigua d’un pou dibuixava llunes multicolors i tufejava una mica es va concloure que era petroli, un pou de petroli que per causa natural havia sortit a la superfície. L’Eusebi va anunciar-ho pels carrers perquè es va confirmar la seva teoria. Poc després es va saber que era una enganyifa, que es tractava d’un dipòsit de la guerra que havia rebentat. L’Eusebi va desaparèixer, mai més se’n va saber res i això que una dona s’havia enamoriscat d’ell, perquè era fort, cepat i amable.

La màquina d’escriure afavorí als escriptors, administratius i secretaris. La meva germana Marianna me’n va regalar una de petita que podia traslladar d’un lloc a l’altre. És un dels objectes mecànics que més servei m’han prestat; efectivament, em va ajudar perquè la meva cal·ligrafia és il·legible, «un garbuix com un niu de garses», em deia en Fernando del Cau.

El cotxe ens estalvià de dependre de l’autobús i del tren, ens acostà les poblacions i ens regalà temps lliure que mai no hem sabut aprofitar. Altres estris amb la finalitat de fer un nou món més confortable foren les estufes elèctriques o de gas, la dutxa, l’aire condicionat i eines per cuinar de pressa.

En l’àmbit personal el nous mons van ser per a mi els anys d’internat al Collell, després sis anys a Barcelona estudiant, un any a Saragossa fent la mili i la resta de la vida el treball de professor, primer a l’Institut de Girona simultaniejat amb els Maristes i la Salle, un curs a Granollers, un altre a Olot i a Arbúcies, cinc a Amer i la resta a l’institut de la Bisbal.

També la frase nou món la tinc associada al món feliç d’Aldous Huxley, una novel·la distòpica que descriu un nou món feliçment fals, regit per un condicionament psicològic al servei d’un sistema social immutable de castes. La feia llegir als alumnes com també el 1984 de George Orwell.

El cop que més insistentment es va parlar d’un canvi radical en les relacions socials va ser durant la pandèmia. Els savis ens avisaren que l’enclaustrament ho canviaria tot i els que ens salvéssim viuríem d’una altra manera, més solidaris perquè ens havia cohesionat en un fèrtil humanisme la gran tragèdia de la covid-19.

Ara és l’època del mòbil i s’ha creat una discussió en els centres escolars per si els alumnes poden portar-lo o no a les classes. Uns consideren que no és útil, que sols distreu, altres creuen que és una nova eina pedagògica, com ho va ser la calculadora i que contribueix al bon rendiment acadèmic.

He escoltat una discussió entre la Montserrat a favor del mòbil, que li va ser útil a la classe de comunicació audiovisual, puix li facilitava la visió d’imatges per entendre artistes i dissenyadors possibilitant que elles creessin continguts propis, però la professora de matemàtiques, l’Emma, en contra perquè no té cap funció en la seva assignatura i els nois es distreuen i no presten atenció a les explicacions.

Així doncs, un nou món s’està dibuixant davant nostre que aquest sí que ho canviarà tot, tanmateix hem de reconèixer que tots els nous mons promesos sumats han creat una realitat radicalment diferent de la que vàrem conèixer de petits.

Subscriu-te per seguir llegint