No, no ho tornaran a fer

Entre els vots decisius per a la investidura de Pedro Sánchez i la celebració de la Diada de Catalunya, el nacionalisme català ha tornat a treure pit. Pilar Rahola, portaveu de Waterloo, ha proclamat que «l’independentisme ha tornat, i tornarà a marcar l’agenda política. Ni està desmobilitzat, ni és mort. Només s’havia retirat a les casernes d’hivern, a l’espera del desglaç, com sempre ha fet cada cop que la repressió ha estat asfixiant». L’incombustible Jordi Turull ha emfatitzat que «no renunciarem a la unilateralitat, perquè seria renunciar a la nostra nació». I la fanàtica presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, ha anunciat que, l’endemà de la presumpta amnistia, que encara ni s’ha concedit, ni se sap si es concedirà, s’ha d’activar la DUI. Foc d’encenalls, perquè no decaigui el relat.

Carles Puigdemont també s’ha referit a la unilateralitat tant en la seva xerrada de Brussel·les com en la valoració de la condemna a Miquel Buch. Tot plegat amb un doble objectiu: satisfer el consum intern dels que encara mantenen la fe i potenciar el discurs de la dreta espanyola i els seus altaveus mediàtics. Necessiten retroalimentar-se. Fa riure que un dels grans ideòlegs de la dreta espanyola, Pedro J. Ramírez, digui a hores d’ara que «estan convertint la Diada en una manifestació per la independència». No se n’havia assabentat encara? És com escandalitzar-se pel que diu Dolors Feliu quan repeteix el mateix discurs que han pronunciat l’última dècada les seves antecessores, Carme Forcadell i Elisenda Paluzié. Cada any han anunciat una independència que ni ha arribat, ni arribarà. Mentrestant, a vendre camisetes.

Només cal veure al president de la Generalitat Pere Aragonès manifestant-se dilluns cridant «inde/independència» i l’endemà recordant a la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, que «una DUI ara no serviria per a res». És el mateix Aragonès que va accedir a la presidència amb un suport parlamentari de 74 diputats d’un total de 135 (la majoria són 68) i el 52% dels vots independentistes i no ha mogut un sol fil per aconseguir la secessió, ni el mourà, com tampoc en va moure cap el centmileurista Quim Torra. No, per molt que apel·lin a la «unilateralitat», no ho tornaran a fer ni a curt ni a mitjà termini.

Del que es tracta és de salvar els mobles per poder continuar fent la viu-viu. Votaran a Pedro Sánchez si poden resoldre els seus problemes personals. Indult a la legislatura passada i amnistia ara, o el que sigui, que cada cop està menys clar. Res més. Ja ni recorden el que va dir el diputat de Junts i un dels principals assessors de Puigdemont, el també incombustible Toni Castellà, el passat mes de juny: «Comencem la contraofensiva independentista. El 23-J ocupem les institucions espanyoles i bloquegem-los. Han d’acatar el dret d’autodeterminació de Catalunya i no ens aturem fins a doblegar-los». En la criticada època del «peix al cove», els rèdits eren molt superiors. L’autodeterminació serveix per a consum intern. I, si arriba algun tipus d’amnistia, l’endemà tot continuarà igual.

De gent fanàtica i sense escrúpols es pot esperar qualsevol cosa, però no, no ho tornaran a fer. Això sí, es faran molt pesats i haurem d’aguantar la seva permanent arrogància. Mentrestant, Catalunya continuarà estancada, sense progressar, com la decadència que va patir el Quebec després dels referèndums i la que ha provocat el Brexit al Regne Unit. És el que ha dit sempre Alfons López Tena, que coneix molt bé el món independentista: «Desitgen la independència, però no la volen fer». Continuarem escoltant una cançó que s’acabaria si els partits nacionalistes expliquessin la veritat als seus votants, o sigui que no veuran la independència, però això no passarà: el negoci i la supervivència depenen de mantenir el relat. Mentre ens tenen entretinguts discutint sobre independència i amnistia, el govern s’estalvia donar comptes de la seva inacció. Al petit municipi d’Òrrius (Maresme) porten vint anys amb barracons escolars, això sí el seu alcalde, nacionalista de JxCat, ha convocat un nou «referèndum» pel pròxim 1 d’octubre. Qui dies passa anys empeny, i com que els nacionalismes sempre van generant grups més radicals, només falta que l’ANC i l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols presentin candidatures a les pròximes eleccions catalanes. Com més serem, més riurem (o plorarem).

Subscriu-te per seguir llegint