L’examen de Núñez Feijóo

Al meu avi, mestre de professió, li agradava ensenyar a escriure bé. Recordo que ens feu analitzar un text en què es parlava d’un robatori i la persecució policial corresponent. L’anàlisi portava a un galimaties, al final un ja no estava segur de qui havia robat i què i de qui perseguia qui. Això és el que passa avui amb la política llegint la premsa. En temps de la investidura de Feijóo es parla més de l’amnistia que se suposa pacta Sánchez amb ERC i Junts, inclús el PP ha fet un acte contra aquest acord que ningú coneix, els independentistes es barallen en públic dient «i jo més» i tothom fa declaracions sobre tot. Al menys Sánchez calla, diu que parlarà quan li toqui.

Aquest dimarts Feijóo sabia que no tenia majoria suficient. D’entrada va deixar clar que es considerava cap de l’oposició. La primera part del seu discurs va consistir en un atac a Sánchez. Va afirmar sense proves: 1) que Sánchez cediria a totes les demandes d’ERC i Junts sense contrapartides (es va presentar com la persona honrada contra l’immoral Sánchez), i 2) que si ell hagués cedit tindria els vots necessaris per a ser investit (fals, recordo que PNB, Junts, ERC, Bildu, etc. han dit per activa i passiva que no volen saber res de Vox, company imprescindible d’un govern presidit per Feijóo). A més va dir que una llista que no sigui la més votada té poca legitimitat per obtenir la presidència del govern i això ho va dir el líder d’un partit que ha pactat amb Vox a tots els ajuntaments i CCAA on ha pogut, hagués sigut la força més votada o no, per obtenir les alcaldies o presidències. En el torn de resposta, el representant socialista li va recordar els molts casos en què el PP no era primera força i havia pactat per obtenir el poder.

En una segona part, Feijóo va presentar uns eixos del que podríem anomenar un programa de govern i allà la contradicció va ser flagrant. Per un costat va defensar la Constitució i les CCAA, la lluita contra el canvi climàtic o la violència masclista i, per l’altre, va agrair a Vox el seu suport quan tothom sap que Vox no defensa cap d’aquestes coses, considera que les CCAA s’haurien d’abolir, nega el canvi climàtic i la violència de gènere, etc. De fet va defensar moltes coses que allà on ha pactat amb Vox no estan aplicant. També va defensar, entre altres coses, un acord entre els agents socials per superar els problemes econòmics o millorar l’SMI però quan els agents socials van arribar a l’acord sobre la reforma laboral o el govern va acordar amb els sindicats augmentar l’SMI el PP va votar en contra.

Els independentistes catalans van fer el que acostumen, van mostrar les seves vergonyes i els seus desacords en públic, es van llençar a la cara un a l’altre allò de «jo soc més independentista que tu». Van defensar el seu programa de màxims (amnistia i referèndum), un programa que saben que no accepten els socialistes i que o renuncien a algunes coses en la negociació o saben que no hi haurà legislatura. Feijóo, en un moment de lucidesa, els va recordar que no representen Catalunya i que el problema de veritat no és entre Catalunya i Espanya sinó entre catalans.

També hi ha hagut coses positives. Els que no comparteixen projecte amb Feijóo l’han escoltat amb respecte cosa que no ha fet la bancada popular quan parlaven els grups que s’oposaven a Feijóo mostrant el que pot ser el to de la legislatura. També m’ha semblat positiu que Feijóo al·ludís a la necessitat de pactes d’estat per superar els grans reptes que té Espanya. Potser pensaran que soc innocent però una declaració d’aquest tipus no s’hauria de deixar passar sense més. Per molt petita que sigui la possibilitat de que es puguin fer realitat, s’haurien d’explorar. El PP suposo que és perfectament conscient que, a dia d’avui, sols pot pactar amb Vox i això l’allunya del poder perquè PNB i Junts, les dretes nacionalistes, difícilment pactaran un govern amb Vox. Treure el PP de l’aïllament i poder pactar amb ell alguns temes seria una gran victòria per al socialisme democràtic (començant per la renovació del CGPJ, l’òrgan de govern dels jutges).

I deixi’m acabar amb un somni. Sánchez fins ara ha amagat la seva proposta. Crec que, encertadament, s’ha reservat per quan sigui el seu torn. Imaginin que diu, la meva proposta en el tema territorial es concreta en una reforma per avançar en el federalisme a Espanya i Europa i proposa uns quants punts, per exemple els 5 que citava en l’article del primer de setembre: 1) introduir el llistat de CCAA, 2) llistar les competències exclusives i compartides que poden assumir les CCAA, 3) reformar el Senat per convertir-lo en la cambra territorial espanyola i de participació de les CCAA a Europa, 4) establir un sistema de finançament raonable, i 5) defensar totes les llengües de l’Estat. I Sánchez demana el suport dels altres partits; el PP tindria difícil negar-se a estudiar la proposta després del que va dir Feijóo aquest dimarts. I, un cop establert el marc, diu que ni els socialistes ni els que li donin suport tenen cap interès en posar a la presó els encausats pel procés i concediran unes mesures de gràcia perquè així sia. No cal que demanin perdó ni que diguin que no ho tornaran a fer però han de saber que si ho tornen a fer tornaran a topar-se amb el 155 i les lleis. En això consisteix la proposta que presento per ser investit. Així els independentistes i les altres forces parlamentaries podrien dir sí o no coneixent les condicions.

Subscriu-te per seguir llegint