Miquel Oliveres i Cases, mestre de la República

Al peu de la lletra un homenatge és un acte de respecte i de bona memòria envers una persona. Seria un receptor individual, una figura destacada per algun motiu concret. A vegades el seu treball, aquell que li ha fet merèixer el reconeixement, està tan inserit a la seva vida que l’homenatge es convertirà en extensiu. En aquest cas al món de l’educació. Hi ha uns vincles que s’estableixen quan hom treballa per una causa determinada. Aquest és el cas. Miquel Oliveres i Cases (1907-1998) era un mestre que va exercir durant el temps de la República. I ell mateix, com individu, com exemple, ens permet recordar i retre també homenatge als «mestres de la República».

Ara el poble natal de Miquel Oliveres, Sant Miquel de Fluvià, ha preparat un homenatge en honor seu, una exposició amb pintura a l’oli, apunts a llapis, plomí i demés; era un enamorat del monestir de Sant Miquel de Fluvià i se li nota per aquell carisma que tenen els seus repetits dibuixos. La personalitat de Miquel Oliveres era diversificada de tal manera, amb tantes facetes, que es podria parlar d’excepcional; la preparació, l’estudi, la traça i l’apassionament pel treball cultural el varen guiar sempre, en el transcurs d’una vida totalment entrebancada per la Guerra Civil Espanyola. A la seva joventut va ser mestre, exercint la professió a Púbol, Cabanes, Figueres, Torroella de Fluvià; quan esclata la guerra és mobilitzat a files i destinat al front; tindrà ocasió d’escriure un diari de guerra, una d’aquelles peces de literatura íntima –allò que s’escrivia a les trinxeres– que caldria recuperar metòdicament per fer-ne una sòlida lliçó per temps de pau; aquelles són ratlles que no et deixen indiferent; i com que ell era mestre i vol continuar exercint-ne, prepara unes classes i en deixa constància: «sembla que hi haurà entusiasme», diu, però un altre full avisa que «les classes no poden iniciar-se per falta de material». També ha de fer content el capità de la trinxera, que li ordena dibuixar els avions que tenen a sobre. I després escriu tot un document històric de la retirada militar, el text de Miquel Oliveres detalla la geografia de la pèrdua del territori republicà que queda ben resseguida, amb noms representatius com Artesa de Segre, Tàrrega, Bellpuig, una vertadera crònica de la derrota.

La personalitat polifacètica de Miquel Oliveres i Cases va arribar també al món de la música, i amb igual obertura d’horitzons, tocant piano, violí, violoncel i guitarra.

Finalitzada la guerra Miquel Oliveres exerceix de mestre a diversos centres d’ensenyament, alguns més enllà de comarques gironines. Era un «mestre de la República», d’aquella època que va saber preparar els servidors del magisteri amb la deguda formació, amb els continguts necessaris per afrontar l’assimilació del progrés, que sempre és allò desitjable. El món de l’educació a Catalunya va saber aplicar aquell pensament de fer bé les coses: educar no és únicament regar un jardí, sinó treballar perquè allà mateix hi neixi un brollador; distingir, doncs, que una cosa és instruir i una altra és educar.

La glosa d’una personalitat com aquesta ens fa tenir una vista escampada a l’hora de les valoracions i dels records. Quan des de la ciència de la pedagogia a Catalunya es parla amb tots els honors dels «Mestres de la República» com a moviment renovador i estil propi, va bé tenir present una referència precisa, propera i arrelada aquí mateix, és a dir, un bon exemple. Com ara Miquel Oliveres i Cases.

Subscriu-te per seguir llegint