Felicitat, política i nacionalismes

El nacionalisme espanyol igual que el dels independentistes catalans és un conjunt de creences, ideologies i sentiments que promouen la identitat i la unitat d’Espanya o Catalunya com a nació. Implica un fort aferrament a ultrança de la història, cultura, llengua, tradicions i la defensa de la sobirania i la integritat territorial del país. El nacionalisme es pot manifestar des del patriotisme moderat fins als plantejaments més extrems i excloents. No obstant això, cal dir alt i clar que hi ha alternatives que no fan malbé la identitat cultural, la coexistència pacífica i la diversitat sense caure en nacionalismes excloents.

Algunes d’aquestes alternatives són el cosmopolitisme, pel que ens podem considerar ciutadans del món, més enllà de les fronteres nacionals. Es tracta d’abraçar la diversitat cultural i valorar la interconnexió global, tot reconeixent que les diferències culturals enriqueixen la humanitat en lloc de dividir-la. Una altra opció (la que jo considero més realista i de millor pronòstic) és el federalisme que en lloc de promoure un nacionalisme centralitzat, opta per descentralitzar el poder polític, atorgant més autonomia als territoris que difereixen en aspectes culturals, sempre permetent la preservació d’identitats culturals i lingüístiques. En qualsevol cas, el diàleg i la resolució pacífica, a través d’una comunicació oberta i honesta entre els grups polítics en disputa, és fonamental per evitar conflictes, malentesos i danys materials i morals. La resolució pacífica de les diferències és la manera d’assolir una coexistència social i política harmoniosa.

A fil i randa de tot el que acabo d’expressar i donat que he acabat de llegir el llibre «El deseo interminable» (Ariel, 2022) d’en José Antonio Marina (al meu criteri un dels pensadors vius més lúcids i reconeguts que tenim a Espanya), dins dels molt temes que analitza n’hi ha un que m’ha tocat de manera especial: les relacions entra política i felicitat. Un dels dilemes que tenim la gran majoria de ciutadans del planeta és que ens cal una estructura política amb poder i capacitat d’actuar, però al mateix temps desconfiem dels polítics i del poder polític. Darrerament a Espanya, una de les fonts d’infelicitat, frustració i fins i tot odi ha estat el desplegament dels moviments nacionalistes: tan els centralistes i uniformistes a Espanya com els plantejaments secessionistes i excloents dels independentistes catalans. El més terrible de tot és que els nacionalismes arreu del món estan bàsicament regits pel ressentiment que fonamentalment consisteix en un estat psicològic que combina els sentiments d’odi i enveja, a l’hora que no vol admetre’s el racionalisme i realisme del moment geopolític que estem vivint.

Tots volem ser feliços i aquesta inquietud legítima i humana fa que les aspiracions a ser feliços d’uns xoquin amb les dels altres. Sembla que la bona i satisfactòria solució d’aquestes pretensions i enfrontaments socials no sabem ben bé com gestionar-la. Si per intel·ligència entenem la capacitat de dirigir i gestionar bé els nostres comportaments a l’hora de resoldre els problemes i enfrontaments, jo diria que les propostes polítiques de l’independentisme català no s’estan tractant de manera intel·ligent. Sembla que no som capaços de raonar per trobar i admetre la realitat o per convèncer al contrari.

No és menys cert que la recerca de la felicitat sovint és configurar en valors com l’honor, la fama, el prestigi social, el valer més que els altres, el ser superior. I sobretot el principi que les ofenses cal que siguin venjades. Ja sabem, la venjança no porta més que a la destrucció de vincles, béns i sobretot del bé comú. Francament, trobo que hi ha massa «honor» en el debat nacionalista. Especialment en l’àmbit llatí, l’honor té un historial sorprenent. De ser un premi atorgat per una acció lloable ha passat a ser un motor de moviments polítics. Definitivament, l’independentisme català i els nacionalistes espanyols no han aportat felicitat ni als catalans ni als espanyols.

Subscriu-te per seguir llegint