Gandul climàtic

El primer que faig en arribar a Catalunya és posar-me a parlar amb tothom. Amb les hostesses, amb l’anciana passatgera que portava dos gats a bord, amb els cambrers, amb la gent al carrer. Crec haver estat parlant durant hores. Parlar gaudint de l’amplitud del propi idioma, amb aquesta soltesa de no pensar en la pronunciació correcta o en les paraules que facis servir, és una benedicció. És una alegria, un retrobament.

El segon que faig, gràcies al clima, és asseure’m en una terrassa del Barri Vell de Girona. Les terrasses, a la nit, són plenes. Diumenge o dies entre setmana. L’aire és tan agradable que només per estar assegut allà un es sent afortunat. M’agrada aquest soroll, el de les converses, els brindis, els riures, el simple festeig quotidià de la vida. Al nord ja van migrar els ocells i ni un «piu» s’escolta. Aquí encara se senten els grills al capvespre.

S’està tan bé que, dimarts passat, quan ens tanca el bar, amb el meu editor (els dos de «50 plus», com diuen a Suècia) ens quedem en un parc qualsevol parlant fins a altes hores de la matinada com xavals de botellot. Digueu-me gandul.

No recordo haver vist tan sec l’Onyar. Té, a banda i banda del Pont de Pedra, àmplies riberes i els peixos semblen estar passant-les de tots colors. Tampoc recordo un octubre com el present. Potser n’hi ha hagut. Però els octubres gironins per a mi eren aquests en què els joves arribaven coberts d’abric, com si anessin a escalar una muntanya gelada. Capells, guants, bufandes, tot el que fes falta perquè el cos aguantés sense congelar-se a les fires de Sant Narcís.

Completo la llista de «coses a fer» i vaig a la platja, a S’Agaró. No em crec que l’aigua del mar encara no estigui gelada, com solia passar després del setembre. I malgrat que hi ha una mica de vent, la mar està de meravella. Potser quan es publica aquest article, uns dies més tard, tot hagi canviat, així que aprofito ara.

Vaig amb pantalons curts i xancletes, com un guiri en la meva pròpia ciutat. I anuncien que la setmana que ve, per Fires, tornarà el bon temps, després d’unes poques borrasques. Tota la meva roba d’hivern es mor de fàstic al rober, fins a un altre avís. Visca les camises hawaianes i els mojitos!

Subscriu-te per seguir llegint