Viatge en tren

Una tempesta de vent i pluja persistent a la nit anterior era el presagi que, dijous al matí, Madrid es convertiria en una ciutat caòtica. A la capital, quan plou, tothom agafa el cotxe en comptes de deixar-lo a casa. Aquest 18 d’octubre, Madrid trencaria tots els rècords. L’Observatori del Retiro comptabilitzava 104 litres d’aigua caiguts per metre quadrat en 24 hores superant, de llarg, els 87 litres de 1972. El periodista Iñaki Gabilondo, en el seu informatiu matinal de la SER, sempre contestava irònicament quan algun dels seus convidats exagerava respecte al dia plujós que contemplava des de l’estudi de Gran Via, 32: «llueve en Madrid, llueve en España». Perquè, potser, a poca distància podia fer un sol espaterrant i l’oient no entenia res del que deien des de la capital. En aquest cas, la climatologia madrilenya sí que era notícia.

A les 16.30h del dijous sortia un AVE que tenia previst deixar-me a Girona a les 20.11 h per anar a un distingit sopar. Vaig prendre totes les precaucions horàries davant els embussos de trànsit i la tempesta que no tenia fi. També perquè ara els taxis no poden creuar ni arribar a la Puerta del Sol, quilòmetre zero de les carreteres radials (les «nacionals») i escenari de les campanades de Cap d’Any. Un paraigua de notables dimensions no va evitar que arribés xop a un acte que se celebrava a la Casa de Correos, avui seu de la presidència de la Comunitat de Madrid i abans de la Dirección General de Seguridad amb els seus macabres calabossos. Plovia tant que ni em vaig fixar en la recentment acabada reforma de la Puerta del Sol cada cop més dura i desangelada. Cada deu anys fan una nova reforma.

Després es va multiplicar el temps d’una forma que em semblava eterna dins del taxi per dinar al restaurant de moda: Amazónico. Gaudeix d’un tipus de públic que li agrada ver y ser visto. Una decoració exuberant i una cuina transnacional que encanta a les classes altes llatinoamericanes que en el darrer lustre han deixat Miami per instal·lar-se a Madrid quan volen oblidar-se de la realitat dels seus països. Les notícies informaven que estacions i línies de metro inundades restaven fora de servei i a la superfície tot anava a més.

Així doncs, vaig decidir abandonar el dinar abans d’hora (una llàstima!). La felicitat del meu rostre entrant a temps al tren es va esbandir quan vaig saber que la violenta caiguda d’una catenària elèctrica a Guadalajara interrompia totalment el trànsit ferroviari entre Madrid i Catalunya. En el meu cas em va agafar a punt de sortir d’Atocha, però d’altres no tingueren tanta sort aïllats al mig dels Monegros. Per fer-ho ras i curt, no vàrem sortir fins a les 10 del vespre, més de cinc hores després de l’hora fixada. Entrava a l’estació de Girona a dos quarts de cinc de la matinada, en total 12 hores de viatge incloent una aturada a Sants on anaven agrupant tots els viatgers amb destinació Girona i Figueres en un únic i darrer tren.

He de reconèixer que si això m’hagués passat fa un temps ho hauria engegat tot a dida, baixant del tren per anar al pis de Madrid a sopar i dormir. Però quan es va informar que l’avaria estava reparada i començava el complicat procés de reprendre la circulació de tots els trens aturats vaig decidir esperar. El bitllet era de classe preferent, portava diaris, un llibre per llegir, l’Ipad per escriure aquest article i a la cafeteria, amb un personal amable i pacient, mai va faltar de res. Davant de la incertesa del que podria succeir el dia següent, amb tants trens anul·lats, vaig restar al seient mentre molts passatgers fugien per trobar un hotel on passar la nit o llogar un cotxe.

Si no hi ha urgències jo soc dels que relativitzo els problemes i espero. També perquè em vingueren a la memòria els primers viatges a Madrid en males condicions com eren els autobusos nocturns. El xofer havia de posar primera agafant les tremendes corbes del port de la Muela. A continuació ens aturàvem a l’Almunia de Doña Godina. En una esplanada immensa hi havia tres cafeteries obertes tota la nit, una gasolinera i fins i tot un bar «de companyia» com a opció comercial complementària. En una operació sortida de Setmana Santa, a mitjans dels anys vuitanta, quan encara no hi havia autovia de Madrid a Saragossa, amb en Lluís Falgàs i el seu R-5 abandonàrem Madrid a les tres de la tarda i arribàvem a Girona a les set del matí. És el meu rècord absolut: 17 hores a la carretera. No em puc queixar, fins i tot m’ha donat tema per aquest article.

Subscriu-te per seguir llegint