Futbol i tribunals, un cop més (lamentablement) units

El dia 3 d’octubre es publicava pel gabinet de comunicació del Poder Judicial una nota de premsa titulada «Multa de 30.001 euros al Cadis CF per impedir l’accés a la ciutat esportiva a dues inspectores de treball per no interrompre l’entrenament», acompanyada del subtítol «per a la Sala, els fets es van deure a un «excés de zel» dels implicats a preservar la intimitat de l’entrenament de l’equip, mostrant-se posteriorment l’entitat esportiva col·laboradora amb la feina inspectora».

En aquesta nota de premsa es realitza una síntesi molt àmplia de la sentència dictada per la Sala Social de l’Audiència Nacional el 18 de setembre, que considera que impedir al personal funcionari de la ITSS l’accés a les instal·lacions esportives del club de futbol constitueix una infracció molt greu prevista a l’art. 50.4 a) de la Llei sobre Infraccions i Sancions a l’Ordre Social, i que «manca de virtualitat dissuasòria en atenció al volum de negoci de l’actora sancionar-la en el seu grau mínim». Tot i això, segueix la sentència, «en no existir ni tan sols cap indici d’ànim fraudulent en la demandant, sinó més aviat excés de zel en els seus empleats a preservar la intimitat i integritat de l’entrenament, accedeix a reduir la sanció a la quantia mínima del grau mitjà».

Una vegada més, una notícia sobre el futbol que va aparellada als tribunals, i m’estic referint als laborals, ja que també és ben sabut que alguns altres conflictes estan pendents davant de tribunals d’altres ordres jurisdiccionals, havent cobrat especial importància aquesta «relació» des dels tristos esdeveniments després de la victòria de la selecció espanyola de futbol femení al mundial celebrat a Austràlia i Nova Zelanda.

Com en força altres ocasions, el major interès del cas rau en la meva opinió en l’atenta lectura dels fets provats, que posen clarament de manifest aquest «error de coordinació» entre alguns membres del personal laboral del club i els seus directius, encara que em sembla que va haver-hi força més que aquest mer error en les formes i maneres amb què aquest personal va impedir l’accés de personal funcionari de la ITSS a les instal·lacions esportives per dur a terme la seva feina. Ja jutjaran els lectors i lectores que vulguin llegir aquesta sentència si allò que acabo de manifestar és més que una mera intuïció.

Es tracta d’un supòsit normal i ordinari a la vida de les i els Inspectors de Treball i Seguretat Social, una ordre de servei per dur a terme un control d’ocupació, concretament el de procedir «a l’examen de les contractacions del personal tècnic». Doncs bé, en compliment de l’ordre de servei esmentada, dues inspectores arriben a les instal·lacions del club i després d’aparcar el seu vehicle es dirigeixen al vigilant de seguretat, identificant-se per tal d’entrar en aquestes instal·lacions per realitzar la seva feina. A partir d’aquí, el cas deriva cap a una via que és molt poc jurídica per part de fins a tres treballadors del club, que es neguen a permetre l’entrada «perquè els entrenaments dels jugadors de futbol no es poden aturar», i més encara perquè «no es pot trencar la concentració dels jugadors i no es pot aturar un entrenament». Bé, si apliquem aquesta regla a qualsevol activitat, la ITSS hauria d’esperar que finalitzés la feina del personal que havia de ser controlat per poder dur a terme la seva activitat, alguna cosa més que absurd a més de contrari a dret, no els hi sembla? Em poso a pensar que passaria si hi ha un control d’ocupació, de professorat, en un centre educatiu: si segueix amb aquesta mateixa lògica, la ITSS haurà d’esperar que finalitzi la classe, ja que no es pot interrompre el professor o professora perquè «perdria la concentració» i això repercutiria en perjudici de l’alumnat. Bé, per reflexions que posen de manifest l’absurditat del cas, que no quedi

En fi, l’assumpte puja de to «futbolístic» i no jurídic precisament, ja que el responsable de manteniment del club, que segueix impedint l’accés de les dues inspectores a les instal·lacions esportives (em sorgeix el dubte de si hagués actuat igual si es tractés de dos inspectors, però no seguiré per aquest camí) els diu, més aviat els acusa, que «voleu que perdin el partit de diumenge», que acompanya amb aquesta mig pregunta, mig acusació: «de quin equip sou, es nota que no sou del Cadis». Bé, ja tindran les Inspectores una anècdota més que explicar de la seva vida professional. Fins on jo recordo, permetin-me la ironia, no hi ha a les oposicions d’accés a la ITSS cap pregunta sobre les preferències esportistes de les i els opositors.

En fi, el cas arriba al seu «clímax», quan un responsable de la direcció esportiva ratifica la negativa, ja que no es pot interrompre els entrenaments, i se’ls ofereix la possibilitat d’estar en una zona allunyada de la gespa, i que equip tècnic vagi sortint d’un en un per respondre unes breus preguntes. «Zona allunyada de la gespa», «breus preguntes», no ho sé, segueixo amb la ironia, si és l’empresa la que ha de decidir com actua la ITSS, ja que la normativa indica justament el contrari.

Concloc l’article, i segueixo, permetin-me amb la ironia: els agradarà a les inspectores actuants el futbol? Seran, si escau, fidels seguidores d’algun equip? I ja que viuen a Cadis, aniran a l’estadi on juga l’equip de la ciutat? Preguntes que no mereixen resposta, atès que no tenen res a veure amb la vida laboral.

Subscriu-te per seguir llegint