La droga dura del consumisme

Ara que ja havíem pagat els llibres de text, el material escolar, les vambes noves perquè les de l’any passat ja havien tornat a quedar petites, l’extraescolar de bàsquet, de futbol americà, d’esgrima, d’escacs en anglès, de robòtica, de flauta travessera, de funky, de ganxet i de dansa del ventre, ara venen Fires. Sí, que bé, alegria que és Festa Major, no em senten cantar? Doncs no. Perquè resulta que les atraccions també s’han sumat al carro de la inflació i per pujar-hi hauran de demanar una segona hipoteca, perquè el tiquet valdrà entre 4 i 7 euros per persona. I com que el nen ha d’anar acompanyat, posi-me'n dos, i 14 euros els seixanta segons de «máxima diversión». De «diversión» no ho sé, perquè a mi aquestes coses sempre m’han fet «máxima sensación» (llegeixin-ho amb el to artificier que retrona pels altaveus de les parades).

En una tarda, les famílies fàcilment s’hi deixaran 50 euros, i negociant. Amb els fills, no pas amb els firaires. El mític Ratón Vacilón ha hagut de pagar una taxa de 10.825 euros per ser a Fires, el Látigo ha hagut d’abonar 9.618 euros, la nòria 8.159 euros, l’Extreme 8.135 euros i el Saltamontes, 7.923 euros (de fet, fins a 25 atraccions han hagut de pagar més de 5.000 euros per ser a la Devesa). I han de sortir els números, és clar. Però no a cost de les famílies, que ja venen escurades de casa. Per molts, l’única alternativa és fer temps i esperar-se a la jornada de 2x1. Una fórmula que no acaba de convèncer a l’Associació de Firaires de les Comarques Gironines perquè fan menys caixa.

Però no només són les atraccions. També són els peluixos de «premio seguro», els ànecs que naveguen innocents, els cotons de sucre, les pomes caramelitzades i els xurros que omplen les sales d’espera (i les butxaques) dels dentistes, els globus de Bob Esponja, els gossets que fan voltaretes, les castanyes. És un dona’m, dona’m, que és Festa Major.

I l’endemà dels focs artificials que posaran punt i final a les Fires de Sant Narcís, ens despertarem amb els llums de Nadal penjats. Un compte enrere que ens recorda que cal tornar a comprar. I quan abans millor, que sinó després s’esgota i venen les llàgrimes. I vigili’n la bústia, que en quatre dies ja no els podran tirar la factura de la companyia telefònica (tot té avantatges) perquè els catàlegs de joguines quilomètrics embussaran l’entrada. Arribarà el tió. «Ja pot passar la targeta». Els que fan doble sessió amb la visita del Pare Noel, que la casa és forta. «Ja pot posar el número secret». Els amics invisibles. «Efectiu o targeta?». Els Reis. «Ho voldrà finançar?». Però no es preocupin, que per sort alguna ànima caritativa es va inventar el Black Friday. I amb l’arribada del 2024, tornarem a pujar a la roda del consumisme més despietat. Però amb les mans lligades, una altra vegada.

Subscriu-te per seguir llegint