L'única escletxa de Puigdemont

Carles Puigdemont és una persona amb el cervell funcionant sempre al 200%. Li bull. No para de donar voltes i més voltes a idees -algunes molt bones, altres bones i la resta no tant o gens- i quan les executa ho fa havent valorat tots els escenaris que ell veu possibles, les conseqüències i els riscos. El Consell de la República és un d'aquests invents que no puc qualificar perquè desconec quina és la seva funció i objectiu reals, però que estic convençut que no són, o almenys no només, els que ens van explicar en el moment de la fundació. Si alguna cosa té l'expresident de la Generalitat, és una visió molt particular de la política i de la manera d'exercir-la. N'hi ha desenes de proves des que va entrar en aquest món. Com a diputat al Parlament, regidor, alcalde de Girona, president de la Generalitat i ara líder de l'independentisme des de Waterloo. La major part de les vegades és difícil interpretar-lo quan pren una decisió i només amb el pas del temps es pot arribar a olorar perquè es va decantar cap a un costat o un altre.

Recordo, només com a exemple, les vegades que va dir que tornaria a Catalunya si guanyava unes eleccions i reconec que la primera vegada me'l vaig creure i vaig arribar a defensar que ho faria davant d'altres periodistes i analistes que estaven convençuts de tot el contrari, a menys que no tingués totes les garanties que no aniria a la presó. Em vaig deixar enganyar, però em vaig prometre que seria l'última vegada. Anys després, va abandonar el càrrec orgànic a Junts per Catalunya, que ell havia creat amb les cendres de Convergència, i va anunciar pomposament que es centraria en el Consell de la República. Fins i tot va renegar dels partits polítics i del que representaven. De fet, Puigdemont no ha estat mai gaire amic de directrius de partit, a menys que no sigui ell qui les dona. Dit sigui de pas, és una pràctica força comuna en molts líders.

Tothom es va preguntar en aquell moment perquè renunciava a continuar liderant JxCat si era un instrument que li permetia tenir un cert poder a Catalunya, encara que fos des de l'estranger. Molts opinadors van dir, i encara alguns ho mantenen, que volia treure's pressió i passar a un segon pla per dirigir un organisme més filosòfic que executiu. La resposta la vam saber després de les eleccions generals de juliol: Puigdemont havia deixat el càrrec només sobre el paper; en realitat continuava essent el que prenia les decisions. Per tant, el Consell de la República s'havia convertit en un element de distracció de l'opinió pública. Mentre feia veure que caminava cap a una direcció, Puigdemont no es movia ni un centímetre d'allà on estava des del principi.

Aquesta setmana s'ha publicat una història que explica molt bé què és el Consell de la República. Els seus membres havien de votar si estaven d'acord en aturar la investidura de Pedro Sánchez. El primer titular: «El 75% considera que s'ha de bloquejar», seria molt significatiu -encara que serviria de poc- si no fos que només va votar el 4% dels associats de l'entitat. I si s'hagués expressat el 70, 80 o el 90% del cens, l'expresident faria el que ell creu que ha de fer, que no és una altra cosa que continuar parlant amb el PSOE, si no és que ja està tot negociat.

Fa mesos que els dos protagonistes d'aquesta història saben quins elements hi ha sobre la taula. Cada un coneix el que vol l'altre, les línies vermelles, el que estan disposats a guanyar i a perdre i, el que és més important, els objectius finals de les dues parts. Pedro Sánchez sap el que vol Puigdemont i perquè, i coneix els límits. Puigdemont sap fins a on està disposat a arribar Pedro Sánchez i el que és real i possible i el que són només «farols». Ah, i també tots dos saben que aquesta és potser l'única oportunitat de l'expresident de tornar a casa. I deixem-nos de punyetes, passarà el que marquin els interessos d'ells dos i de ningú més.

Subscriu-te per seguir llegint