De la X a la Z

Prenc un cafè amb la meva filla al Barri Vell. Ella és una adolescent gironina de catorze anys que es diu, amb cert orgull, part de la generació Z. Jo soc de la generació X, li dic, i mai he cregut en els noms que encasellen les generacions. Ella diu que la Z és la millor. Ho diu com si fos un equip al qual encoratja. Sé que en fa broma. Fins fa poc competíem pel bo i el dolent dels nostres signes zodiacals. Jo li dic que aprofiti, que mai he tingut massa fe en la nostra.

Vull regalar-li un llibre, perquè s’enganxi amb la lectura. Quan li dono, el mira com si fos una fruita exòtica i em diu que si llegeix ho fa al seu iPad, però que ho intentarà de totes maneres. El llibre és Dràcula. Ja ho he intentat abans amb La metamorfosi, de Kafka, però no li va interessar. Jo em sentia com una panerola quan era adolescent, ella no.

Li pregunto si coneix Dràcula i em diu que és un personatge de l’Hotel Transilvania. Ho diu entre rialles, li fa gràcia la seva pròpia ignorància, cosa que no l’angoixa en absolut. Ric amb ella. Intento explicar-li de què tracta. Ella m’observa amb certa condescendència: intento arribar al seu món des d’una ignorància encara més gran que la d’una adolescent que no coneix una novel·la.

Ja al cotxe, sintonitzo clàssics dels noranta («ese viejito pero buenito») i li pregunto si coneix els Rolling Stones o AC/DC. No en té ni idea. Tampoc jo conec els que ella em diu: Duki, Bad Bunny, Trueno. Els busco al mòbil: em resulten aberrants, però no li ho dic. Això sí, li agrada una cançó de Brian Adams, «Everything I do», que cantem a l’uníson. Ella filma un vídeo a l’estil tiktoker.

Escolto durant la setmana crítiques als adolescents. Que passen de tot. Jo em sento més com que qui no entén sóc jo, el fet que ells siguin una cosa així com una subcultura sense metes ni ambicions. Diuen que els adolescents només viuen per mirar els mòbils. Què els pot criticar un adult? L’algorisme que personalitza els seus desitjos a les xarxes no és nou, és com l’oferta i la demanda que ha personalitzat els nostres.

Mirem la joventut amb els nostres ulls, però jo temo molt més els ulls amb els quals em mira aquesta adolescent gironina. Temo semblar-li un idiota o un covard. Oblidem com érem nosaltres, els nous censors. Cada nova tanda d’adolescents resulta rara a la gent gran. Però en veure la meva filla, ella i la seva generació no em resulta rara, sinó més aviat fascinant.

Subscriu-te per seguir llegint