Yolanda Díaz, la deriva econòmica

En períodes electorals intento no seguir massa de prop el guirigall que es forma en el debat mediàtic. El dia del debat pel nomenament de Pedro Sánchez casualment em trobava davant la televisió quan parlava Yolanda Díaz. Va dir que justificava la disminució d’hores de treball i l’augment salarial perquè en els darrers anys la productivitat havia augmentat molt més que no pas els salaris. Va home va! Vaig dir a la televisió, en una acció que a casa em diuen que m’assemblo a la meva mare parlant amb la pantalla. Yolanda fa de trilera: confon producció per habitant amb productivitat, i això no és cert, està molt lluny de la realitat.

La productivitat és la causant del benestar a la societat. Aquests dies que vaig explicant el llibre insisteixo en aquest conceptes de productivitat, producció per habitant i de deute per habitant. L’augment de productivitat és la diferència entre l’augment de producció per habitant i la del deute per habitant. La riquesa d’una casa, ho sap tothom, és la diferència entre el que s’ingressa i la despesa que es fa. Si es gasta més del que s’ingressa t’empobreixes, tot i que ho pots resoldre momentàniament amb un crèdit, per exemple una hipoteca o la targeta de crèdit.

L’augment de productivitat des fa 5.000 anys és l’ordre del 300.000%, i la millora agrària feta amb la revolució industrial és en el sector agrari del 1.900%. Aquests guanys han permès que un pagès, per exemple, dediqui 10 hores a conrear una ha de blat quan abans en necessitava 200. Què fa amb les 190 hores sobrants? Conrear més terreny, produint més menjar, o fent altres tasques. Així és com s’ha anat creant el benestar, amb els excedents de les hores de treball guanyades amb productivitat. Podeu preguntar, com fa la ministra, podem dedicar menys hores a treballar? Sí, en la història ja s’ha fet i ara ho hem de tornar a fer, però canviant els estils de consum, deixant de fer la vida que fem, tornant-nos més frugals. És a dir, senyora ministra, podem treballar menys hores a base de cobrar menys i consumir menys. I això té una conseqüència que a la senyora ministra no li agradarà: menys treball. Un dia ha d’arribar aquest canvi disruptor.

Però la ministra em va posar la mosca al nas, i davant mateix del televisor em vaig posar a calcular la productivitat de l’any 2022. L’any 2021 vam tenir un PIB per habitant de 25.820 € mentre que al 2022 va ser de 28.280 €. El deute total del país (públic i privat) va passar de 29.854 € per habitant a 31.149 €. Per tant, el guany de PIB va ser de 2.460 €/habitant i l’augment de deute de 1.295 €/h. La millora de la productivitat el 2022 hauria estat la diferència entre la producció i el deute, de 1.165 €. La ministra tindria raó si només mirem l’any passat i aquest any es veu afectat per la inflació. Però ella diu que el problema ve des de fa molts anys.

Veiem el que ha passat des de l’any 2003, en plena bombolla immobiliària, el model engegat per Aznar. La productivitat va ser positiva des de l’any 2003 fins l’any 2008 que va començar a ser negativa, i així va continuar fins l’any 2016 que va tornar a ser positiva amb un minso 62 € per habitat; va continuar amb valors baixos fins el 2020 amb la pandèmia, on va tornar a ser negativa amb -6.061 €/habitant. el 2021 va retornar a ser positiva amb 705 €/h i el 2022 amb 1.164 €/h. Això és el que ha passat durant aquests darrers 20 anys. Si sumem la productivitat de tots els anys surt la xifra de -11.775 €/h. A la senyora ministra no li han explicat que la productivitat pot ser negativa, que vol dir viure de prestat.

I als salaris, què els hi ha passat? El 2003 el salari mig a Espanya va ser de 19.385 €, mentre que al 2022 ha estat de 28.360 €. Si mirem el guany de salari durant aquests anys, la diferència del salari de 2022 i el de 2003 és de 8.975 euros. L’augment de salaris s’ha fet en base a endeutament, molt endeutament. Aquella família que mira si manté l’equilibri entre el que ingressa i el que gasta, estaria a la ruïna més absoluta, ningú li donaria més crèdit. Això és el que li passa a Espanya, tenim crèdit perquè el BCE el compra.

El problema és que persisteixen amb l’argument, fent més despesa de la que pot el país, barrejant producció amb productivitat, proposant més despesa que no es pot suportar, com els augments en pensions, en prestacions socials, en fer gratuïts molts serveis, regalant coses com si es tractés d’una operació de màrqueting, immersos en un tsunami de demagògia.

La qüestió és més profunda del que explico: rau en un curtcircuit en la ideologia d’esquerra que no acaba d’entendre que la productivitat és la clau del benestar i que això no es pot substituir per deute. Endeutar-se és bo quan es fan accions que duren molts anys, com les inversions. Un tren o un avió, una màquina de paper, no es poden pagar al comptat perquè no es té aquest excedent de tresoreria. Per això cal finançar-ho a llarg termini, amb quotes que es puguin tornar sense que la productivitat sigui negativa. L’esquerra sovint ha caigut en el parany de defensar el gandul amagat darrera el que no pot i ha caigut en l’error de pensar que viure en dèficit era la clau perquè es podia generar deute permanentment, sense veure que això crea interessos que acaben escanyant els pressupostos. Quan ara s’han començat a pujar els tipus d’interès he llegit a Iñigo Errejón dir que els tipus d’interès eren terroristes. L’esquerra mai havia d’haver fet el joc al sistema financer, car, necessitant tant finançament pel deute, el justifica i li impedeix un control més estricte.

Senyora Díaz, aprengui bé el concepte de productivitat, treballi perquè la capacitat dels treballadors sigui molt millor de la que és, ajudi a les empreses a invertir en tecnologia, pressioni a la baixa el turisme low cost, freni l’exportació de carn de porc en canal, industrialitzi la construcció d’habitatges, ajudi a fer la revolució energètica, elimini la meitat de funcionaris buròcrates aprofitant la Intel·ligència Artificial (la mateixa que té Hisenda), impulsi l’excel·lència en la formació dels joves. Potser llavors el guany de productivitat serà suficient per treballar menys hores i per poder tenir més prestacions socials.

Subscriu-te per seguir llegint