Modèstia a part

Amb motiu de l’exposició a la Fundació Valvi (Lectures, passejos i viatges) oberta fins el proper 5 gener, ens hem animat a escriure un article parlant de les nostres múltiples inquietuds i experiències artístico-polítiques i culturals. He de dir que més enllà de l’obra pròpia, elaborada en diverses disciplines, sempre he valorat molt la col·laboració amb altres artistes, grups i col·lectius que, d’una manera útil, servissin per a propagar i difondre les nostres protestes, causes, lluites, en definitiva les idees que d’alguna manera són el motor de tot.

En aquest ordre de coses, podria parlar de la nostra participació en el grup de Presència, en el col·lectiu Estampa Popular, a mitjans dels anys 60, a l’Assemblea Democràtica d’Artistes, l’època de la transició, després en el Grup Praxis i en el Comitè per la Pau i el Desarmament, en els anys 80. També podria parlar de la meva experiència pedagògica ensenyant plàstica en diverses escoles de la ciutat de Girona com ara La Salle, el Joan Bruguera, l’Escola Annexa, el col·legi Verd, el Masmitjà...

En una altra etapa de la meva trajectòria artística, em vaig dedicar a pintar murals, la majoria destruïts, però encara avui algun es conserva, com els dos que hi ha (reproduïts en ceràmica) a Barcelona, en el vestíbul de l’estació de Sarrià de Ferrocarrils de la Generalitat. Aquesta obra la vaig fer quan no tenia la fama de torracollons i contestatari que tinc ara. Això explica, com reflectien Jaume Fabre i Josep Maria Huertas Claveria en una extensa crònica publicada a Tele-Exprés, que assistissin a la inauguració l’alcalde de Barcelona, Josep Maria Viola Sauret, el governador Civil Salvador Sánchez Terán i el mateix Comte de Godó.

També em va donar una anomenada no volguda la destrucció, per part d’un escamot feixista, el 4 de febrer de 1969, del mural de la fi del món que vaig pintar a l’església romànica de Palau-Sator. D’aquest fets fins i tot se’n va fer ressò la premsa de Madrid.

Malgrat ser fill d’un pare lliberal, gens missaire i una mare que em va encomanar el verí de la lectura, vaig estudiar en una escola cristiana, els germans maristes, els «hermanus» que en dèiem nosaltres. En el meu curs hi havia alguns alumnes que amb els anys han destacat a la societat gironina, estem parlant de gent com ara en Juanito Saura, en Josep Arnau, en Pere Codina Gironella, els germans Ventura o el gran Salvador Vidal, l’etern i enigmàtic farmacèutic de la Creu Blanca.

Tots aquests vàrem rebre una educació catòlica i en castellà, com corresponia a l’època. Aprenguérem a llegir i escriure, resar, cantar les taules de multiplicar... Com he dit, la meva mare, Pilar, em va inocular la metzina de la lectura i, de ben petit ja anava a comprar llibres, primer d’aventures i Hazañas Bélicas i després ja vaig començar a llegir textos prohibits pel règim. Mercès a un viatjant que va passar pel Cocodrilo, el bar que regentava la meva família (avui és un restaurant siriano-libanès), vaig conèixer de ben jove a l’Stefan Zweig. Un títol d’aquest autor, que caigué a les meves mans i que aleshores em va impressionar, fou Tragèdia i Triomf d’Erasme de Rotterdam. En aquestes lectures i d’altres, rauen les nostres idees lliurepensadores i humanistes i del cristianisme il·lustrat, enfront dels fanatismes. I d’aquí venen també les nostres simpaties per Jesús de Natzaret, una fília que es reforçà en la nostra joventut, quan coneguérem les idees eremites i als filòsofs Michel de Montaigne i Baruch Spinoza.

La nostra voracitat lectora ens portà a descobrir Tolstoi, Romain Rolland i els primers socialistes utòpics i llibertaris, com ara Eliseu Reclus. Tot darrera vindrien Marx, Engels, Lukaks i sobretot Antonio Gramsci, mestre del gran intel·lectual, escriptor i director de cinema Pier Paolo Pasolini, autor de la famosa pel·lícula La passió segons Sant Mateu. Pasolini, menys conegut en la seva faceta de literat i traductor, en el seu llibre Fiori di poeti catalani, donà a conèixer als italians l’obra de nou poetes catalans, com ara Joan Roís de Corella, Jacint Verdaguer o Miquel Costa i Llobera.

Les nostres lectures, influïren també en la nostra formació artística atès que feren que ens interesséssim pel treball dels grans muralistes revolucionaris mexicans Diego Rivera, Alfaro Siqueiros i Orozco, tots ells simpatitzants/militants de l’esquerra internacionalista/trotskista.

Entre finals de 1968 i el mes de gener de 1969, vaig pintar a l’església de Palau-Sator el mural de la fi del món. No oblidem que aleshores em trobava sota els efectes de les revoltes estudiantils a Berkeley, el maig francès del 68 i l’embranzida del Vietcong a la guerra del Vietnam. Aquest context feu que el mural fos vist des de totes bandes com un acte de contestació i solidaritat amb totes les forces que creien que una altra societat era possible.

Amb els assassinats de Luther King, Che Guevara, els germans Kennedy, Patrice Lumumba, Ben Barka, Camilo Torres,... comença una contrarevolució universal que encara avui continua.

En els darrers anys del franquisme, vaig entrar en contacte amb l’enginyer De Clascar, futur director d’obres públiques de l’ajuntament de Barcelona, que em va fer diversos encàrrecs professionals, el que em va permetre treballar un temps en el cap i casal.

Aquest treball continuat a la capital del país, em va donar un respir econòmic que em va permetre instal·lar-me, durant un llarg període, en el meu famós estudi del carrer Calderers i, durant uns anys, sobretot els estius, a banda de llegir i pintar, també viatjar, un fet que em va possibilitar conèixer ciutats (Belfast, Nova York, Los Angeles, Moscou, Istanbul, El Caire,...) i països (Cuba, Sud-Àfrica, Haití, Puerto Rico, República Dominicana,...) i exercir, modèstia a part, de Ryszard Kapuscinski gironí.

Subscriu-te per seguir llegint