El professor Culla

Vaig tenir Joan B. Culla de professor d’Història a la facultat de Periodisme de Bellaterra. És una llàstima que existeixi un frau tan clamorós com la carrera de Periodisme. I és una llàstima que un home tan curiós i dotat com ell dediqués una part tan important del seu temps a l’absurda causa del catalanisme.

El primer que cal dir del professor Culla és que anava sempre net i polit. Vestit i corbata. La sola nota de mal gust en la seva posada en escena és que a l’estiu tendia a les camises de màniga curta, que en qualsevol cas són un naufragi, però molt més si a sobre els penges una corbata. Tota la resta era pulcritud i ordre, i la seva tan agradable higiene guardava proporció amb el seu discurs impol·lut. Era l’únic professor capaç de parlar editat durant una hora, sense faltes d’ortografia ni esborranys, de manera coherent i atractiva, amb una notable riquesa de vocabulari i una entonació que ajudava a entendre el que volia dir. Es guardava de fer el gest de les cometes amb els dits i de moure el cap mentre movia les altres parts del cos. No havia mai de demanar silenci perquè tots l’escoltàvem.

Alguns el teníem en alta estima perquè havíem vist els seus programes d’Història a TV3. Els que no el coneixien d’abans el respectaven a classe i en parlaven bé al bar. Tot i que era un professor estricte i que no solia fer concessions –o potser precisament per això– tothom l’admirava i no recordo ningú que en fes befa o en digués penjaments. A més a més, era d’una insòlita valentia. Recordo que un dia va escriure un article a l’Avui queixant-se que el govern hagués eliminat la classe preferent dels Ferrocarrils de la Generalitat. Era la meitat dels anys 90. Una certa correcció política començava ja a imperar i el que ell defensava en l’article era pagar més per poder seure i que els estudiants anéssim drets. Sabia que el llegíem, de manera que no tenia por de ser impopular i això ho trobàvem sexi.

Jo de seguida vaig deixar Periodisme i amb la seva assignatura suspesa, però ens vam fer amics i ell era client de Semon i de tant en tant dinàvem. De vegades se’ns unia la seva esposa Imma, sempre lluminosa i sempre encantadora.

El professor Culla va ser fill únic i tenia la quadrícula vital dels fills únics. Un molt perimetrat sentit del que era just, del que li corresponia i no perdonava les ofenses. Rere el professor sever, exigent i immaculat hi havia un home sensible, afectuós, rialler, pare encara que biològicament no ho fou, però un punt inflexible amb la discrepància, amb l’humor quan n’era objecte i aquest massa ampli desert d’amics de béns e de senyor que el catalanisme acostuma a deixar fora del seu cercle autoreferencial i petitíssim en què el que no són derrotes convertides en símbols són illes que se suposa que anhelem, però a les quals mai no volem acabar d’arribar perquè diem que és millor el viatge.

Quan el professor Culla, a classe o a la tele, en els seus llibres o a les sobretaules, parlava d’Israel, de la Segona Guerra Mundial o de la guerra freda i la Unió Soviètica no en tenies mai prou, d’escoltar-lo. I quedaves fascinat de com era capaç d’encadenar frases i conceptes i parlava com esquies a Méribel un dilluns de molt de sol, molt fred i neu pols.

Després, quan baixava als greuges marcits de la política catalana tot era dens, feixuc, banal. Ell no perdia la correcció discursiva però sí l’interès, i tot i que jo vivia encara en la meva època independentista, quan deixàvem els temes de conversa importants i quèiem en el folklore cantonal em sentia retornat a la tribu, a la cova, i en la conversa anterior havia estat vell moble imperi, noble gravat, l’heroica retòrica de Géricault o de David. «És l’hora dels cuirassers», cridava l’emperador potser a Borodino.

La febrada independentista em va passar i vaig començar a escriure primer a El Mundo i després a Abc. No sé si algun dia vaig dir alguna cosa que el va ofendre. Si fou així va ser sense voler i sense adonar-me’n, perquè no soc conscient ni ara d’haver-ho fet. Potser algun dels meus plantejaments polítics li va semblar inassumible i va passar a considerar-me un feixista, desterrat ja per sempre fora del cercle. El cas és que un matí a Semon vaig anar a saludar-lo i vaig notar com girava cua i feia per no trobar-me. No hi havia marge per a la casualitat o l’equívoc. Era un gest dedicadament hostil i vaig respectar-lo. El respecte que sempre li he tingut com a espectador i com a alumne, com a amic i com a expulsat. Algun dia vaig pensar a trucar-lo. O a escriure-li fent-li saber el meu disgust perquè ja no em volgués. Però no vaig fer-ho, per no incomodar-lo, per no obligar-lo a una resposta desagradable si és que així se sentia i perquè al capdavall sabia que el fill únic perimetrat i inflexible no canviaria de parer ni de sentiment.

El catalanisme ha justificat moltes trajectòries mediocres i que sense el miratge nacional s’haurien esvaït. La quantitat de temps i de diners que Catalunya ha malversat en nom del catalanisme és desmoralitzadorament superior als segles de suposada ocupació o al també suposat dèficit fiscal. A l’altre costat de la balança hi ha personalitats i talents com els del professor Culla que sense la feixuga llosa de la causa perduda haurien sobrevolat les nostres vides amb una Gràcia i amb una bellesa que espero que Déu li concedeixi ara que se l’emporta –encara que ell no hi creia.

Subscriu-te per seguir llegint