Diari de Girona

Diari de Girona

Anna Estartús

Sofà, manteta, llibre i Rita

No acabo de tenir clar si és perquè ja han encès els llums de Nadal, o perquè els dies són tan i tan curts, o per la constatació que ja ens hem polit un altre any, o potser perquè si alço una mica la mirada del meu dia a dia i la projecto un parell de setmanes endavant veig tot el que em ve a sobre (l’estrès de les compres nadalenques, tota la feina que caldrà deixar lligada i tancada abans no comencin les minivacances, les negociacions de cada any amb família i amics per acordar àpats, regals i trobades), o potser per tot plegat, però porto uns dies que tot em fa mandra i tot em costa. I quan dic tot, vull dir tot.

Em costa aixecar-me als matins, m’arrossego tot el dia, badallo constantment, m’he d’obligar a quedar amb la Maria per sortir a córrer a les tardes perquè en tinc zero ganes (tot i que sé que després la meva energia es recupera una mica), em prohibeixo a mi mateixa anul·lar plans que ja tenia compromesos perquè estic segura que els gaudiré. Però el meu únic objectiu, el meu únic somni d’aquesta setmana ha estat el sofà de casa. El sofà, la manteta, un llibre (o una sèrie) i la Rita.

Voldria oblidar-me de totes les meves obligacions i poder-me estar a casa uns quants dies. Res, tres o quatre. O una setmaneta, potser. No haver d’anar a treballar, i no tenir la urgència d’haver de fer moltes coses per aprofitar el temps. No haver de sortir per anar a comprar: que algú fos tan amable de portar-me la compra a la porta de casa: O, encara millor, que me la col·loqués allà on toca, sense haver-li de donar cap instrucció. No haver de posar ni estendre rentadores, no haver d’escombrar ni fregar el terra de casa, no haver de netejar el lavabo, no haver de canviar els llençols: trobar-me el llit sempre acabat de fer, impecable, sense arrugues i sense pèls de gat. No haver de treure la pols ni de rentar plats ni de baixar escombraries. No haver de pensar què faig per dinar o per sopar: que un cuiner invisible preparés quan tingués gana un àpat sa i deliciós i que un cambrer imperceptible me’l portés a una taula curosament parada. Que la meva única feina de cada dia fos dutxar-me i vestir-me i sortir a passejar: mirar botigues, comprar allò que m’agradés sense comprovar abans el preu, aturar-me a fer un cafè i a llegir el diari en un bar sense estar pendent del rellotge. Entrar al cine si em vingués bé, o al teatre, o a l’òpera, amb la mateixa facilitat, sense preocupar-me ni d’horaris ni de preus. Agafar un tren d’alta velocitat i plantar-me a Madrid només per anar al Prado a contemplar Las Meninas i tornar quan me’n cansés, amb la certesa que a casa m’esperarien el meu cuiner i el meu cambrer impalpables, i el sofà, el llibre, la manteta i la Rita.

Ara penso que potser hauria d’anar a comprar loteria si vull tenir alguna oportunitat de seguir somniant desperta durant uns dies. I, si no em toca, el sofà, la manteta, el llibre i la Rita segur que hi seran.

Compartir l'article

stats