Sobre el decòrum i la política

Navego per Internet i em trobo que el mot decòrum, a la seva procedència llatina, se li ha d’afegir que és traduïble per allò que és «apropiat» o «adequat»; que el diccionari català de WordReference el defineix com «la manera d’actuar justa i honrada, especialment quan es fa referència els bons costums i la moral»; i que el diccionari.cat ens diu que és «allò que convé». Em sembla que ho tenim clar. Anem ara a dir què és política i el diccionari de la RAE, en la seva desena acceptació, ens diu que és «cortesia i bona manera de portar-se» endemés d’«activitat dels que regeixen o aspiren a regir els assumptes públics» a més de referir-se a la «doctrina» o «ideologia» que embolcalla a aquest. Consegüentment, tenim enllaçades dues paraules, «decòrum» i «política» precisament per la forma d’actuar, de fer, de comportar-se en l’activitat pública.

Qui més qui menys estarà d’acord amb un servidor si dic que portem un temps en què no s’obra bé en la política espanyola i tampoc en la catalana. En aquest assumpte tots som iguals per si algú es creia que no ho érem en res. Diré, així, que en l’afany de fer-se amb el poder per dirigir una determinada política, sempre sorgeixen concurrents i discrepants, és a dir, adversaris. Això és tan vell i encarcarat com el món sencer donant voltes al sol. Carl Schmitt, un dels millors politòlegs del segle XX, ja ens va dir que «la distinció entre amic i enemic és la pròpiament política (...) i aquest antagonisme és el seu principi constitutiu». Aquesta asseveració la va dir quan es decantà pel nazisme, en una deriva ideològica que no casava fins aleshores amb el seu pensament ni en el seu fer, atès que fou un gran pensador del parlamentarisme liberal. La política entesa com una mena de confrontació a mort respecte de qui mai hauria de ser titllat d’enemic, sinó com a màxim d’adversari, si tots cerquen el bé comú, l’aristotèlic i l’aquinià, és la que avui (i ahir) es practica arreu d’Espanya sense que Catalunya en sigui l’excepció, com ho havia estat molts anys enrere.

En aquesta etapa de fomentada superpolitització espanyola –ara anomenada polarització– són legió els que discuteixen sobre l’accés al poder i la manera d’utilitzar-lo. Ambdues vessants del problema són precàries i oportunistes, però tan polèmiques i habituals que escau posar-les entre parèntesis per assolir un nivell d’objectiva racionalitat. La concordança entre el pla ideològic i el fàctic s’aguditza en la mesura que les declaracions són més vinculants per la manera com es formulen que no pas com es porten a terme. Hi ha una gradació decreixent entre la violació del jurament, la promesa, l’anunci programàtic i la manifestació ocasional; però totes són expressions, més o menys greus, de la indecorositat política, independentment dels agreujants de caràcter religiós, moral i jurídic que s’hi vulguin trobar, i que certament hi són.

El decòrum és transcendent i apunta cap a preceptes absoluts en la mesura que és «decència»; però és immanent i apunta cap a la conformitat de l’home amb si mateix en la mesura en que és «conveniència» o conseqüència. La decència és una condició, un ideal, un deure ésser; però el corol·lari és empíric, és una situació. El decòrum està, doncs, entre l’ètica i la sociologia, però si ens centrem en aquest darrer enfocament tenim l’avantatge de que només ens exigeix una definició formal i neutre la bondat del qual es assenyalar els efectes socials del decòrum i del seu contrari, la seva no existència. Dit això, el resultat més eloqüent de la seva mancança a nivell polític i principalment dels seus actors, els polítics, no és ni de bon tros l’efecte negatiu que ens fa a molts, sinó el seu trasllat, el de la batussa aspra, al conjunt dels ciutadans posant-los en la disjuntiva d’haver de triar entre no fer-los cas o de sumar-se a la baralla. Sortosament per a tothom, hom creu que el cos electoral ha triat per creure’ls uns inútils bocamolls que no pas per sumar-se a l’incordi permanent i intel·lectualment ranci per neci.

El decòrum és pròpiament una qualitat dels individus i només metafòricament es pot estendre a les institucions públiques. Per tant, en rigor, el decòrum és personalíssim, donat que és una mena de coherència de l’home amb ell mateix; però la presència o l’absència del decòrum, generalitzades, pot permetre la seva extrapolació a una institució com, per exemple, el Congrés dels Diputats, la Generalitat de Catalunya o l’Ajuntament de Girona. En política, les formes són molt importants. Ho són per si mateixes i ho són perquè en el simbolisme màxim d’una terra i d’una societat com és l’autogovern hi ajuden o pel contrari l’obstaculitzen molt, si aquest és el cas. Això mateix és el que passa avui amb la política que es porta, on la negació de la importància del decòrum és quasi total i absoluta sense que hi hagi consciència, sembla, de què la destrucció, el desarrelament, el despullament del bé públic a conservar i a incrementar ni importa ni interessi. Es comença un dia per anar sense corbata o en pantalons curts al Parlament –feliços els anys vuitanta del segle passat quan a TVE i a l’administració de la Generalitat es va imposar als homes de portar corbata com a emblema de les bones formes– i es segueix qualificant des dels escons a un tribú com a traïdor. Es fa difícil pensar abans de parlar en la societat de les preses, com qualifico a l’actual. Segur que tots, arribats aquí, podem posar noms i cognoms: els d’uns, els d’altres i els de tercers en discòrdia. Tanmateix, tampoc això serà edificant atès que no faria altre cosa que distreure al personal d’allò que bé superior és: el decòrum, el saber estar, l’argument en substitució de l’insult o de la injúria. Seguirem esperant el seu retorn a la vida política. Ni que sigui perquè senzillament es fa insuportable.

Subscriu-te per seguir llegint