Un ciutadà d’El Salvador

Al PP els cou tant l’amnistia com les reunions a Suïssa entre el PSOE i Junts supervisades pel mediador, Francisco Galindo Vélez, que té una llarga experiència en negociacions de conflictes. A la manifestació de diumenge convocada pel PP, Alberto Núñez Feijóo va dir que és una humiliació que un ciutadà d’El Salvador hagi de decidir el futur d’Espanya. Des del seu punt de vista és una vergonya que el govern hagi hagut de recórrer a la mediació estrangera entre compatriotes.

Des del PP han decidit atiar el foc tant com puguin per posar les coses difícils a Pedro Sánchez, al seu govern i a la majoria parlamentària que li dona suport. I això ja ho fan sense privar-se de res i sense reparar en els danys que els pot ocasionar a ells mateixos aquesta ensulsiada. Les paraules de Feijóo denoten un menyspreu a Francisco Galindo que, evidentment, no ha estat escollit perquè sigui un ciutadà d’El Salvador, sinó perquè és un diplomàtic que ha demostrat solvència en la intermediació de conflictes i que se’l considera una persona equànime.

Però el que diu Feijóo és com un joc de nens comparat amb el que diu el líder ideològic del seu partit, José Maria Aznar, que dilluns va manifestar que és un disbarat la reunió del PSOE i Junts a Suïssa amb un intermediari d’El Salvador, que és especialista en les FARC i en guerrilles, i que és una vergonya anar a reunir-se amb un pròfug de la justícia clandestinament, en clara referència a Carles Puigdemont. Aznar considera que la situació política a Espanya està en un punt crític i que és la més complicada des del cop d’estat del 23-F. Segons ell, l’amnistia no és constitucional perquè va ser expressament rebutjada en els debats constituents. I que el que està en joc és «si la Constitució i la nació espanyola resistiran o si Espanya es convertirà en una confederació de republiquetes ridícules.»

No és estrany que digui tot això algú que el 1979 criticava la Constitució al diari La Nueva Rioja dient que «en lloc de concebre un pla seriós i raonable de l’organització territorial d’Espanya s’ha muntat una xarlotada intolerable que ofèn el bon sentit». I sobre aquesta Constitució que ara sembla que l’hagués redactada ell, deia que «va ser aprovada sense debats rellevants, en grans blocs sobre els que ja existia un acord previ. Si ja hi havia acord, ¿de què va servir el debat? Aquest va ser el primer atemptat al Parlament.»

Les hemeroteques no tenen pietat i desemmascaren al més pintat. Aznar sembla que no es recordi que quan li convenien els vots de la Minoria Catalana va confessar que parlava en català en la intimitat, que va suprimir el servei militar obligatori i els governadors civils i que va doblar el percentatge de l’IRPF que es quedava a Catalunya, i segurament tampoc deu recordar el seu desacord amb el consens de les forces polítiques que van aprovar la Constitució i que va manifestar explícitament en l’article esmentat.

En realitat el que no suporten els líders del PP, amb Aznar al capdavant, és que havent guanyat les eleccions no puguin governar per la seva incapacitat d’arribar a acords amb cap de les forces polítiques que van permetre la investidura de Pedro Sánchez. I, d’altra banda, els revolta que es reconegui que hi ha un conflicte polític amb Catalunya, que ells havien negat reiteradament.

Només faltava que les reunions es fessin a l’estranger i que hi hagués un mediador internacional perquè el denominat procés català tornés a agafar volada i es tractés en l’àmbit polític en lloc de delegar-lo a la justícia, com va fer el govern de Mariano Rajoy.

La política de terra cremada que ha practicat el PP ha donat com a resultat que només han pogut pactar, sense fissures, amb Vox i UPN i si continuen pel camí d’invocar el catastrofisme, repetint que Espanya es trenca, només podran aspirar a tornar al govern si amb el conjunt d’aquestes forces obtenen majoria absoluta, perquè els partits «perifèrics» ni se’ls escoltaran.

Subscriu-te per seguir llegint