Diari de Girona

Diari de Girona

Salvador Sostres

Adolescents sense traça

Continuem en l’adolescència permanent. Els partits es trenquen i les faccions se subdivideixen i ningú no és capaç de forjar majories sòlides i estables. Només Pedro Sánchez per oportunisme i perquè s’estima més el poder que qualsevol altra cosa, i l’estima més que els altres. Podem s’ha escindit de Sumar i això ens recorda que Pablo Iglesias no ha estat mai res més que un pobre professor universitari amb ínfules i amb deliris de grandesa i sense entendre la política, ni l’esquerra ni Espanya. Ell va crear el moviment i ell ha anat esfilagarsant-lo amb la seva inconsistència i la lògica destructiva tan pròpia del comunisme i tan reflectida en la Història.

L’independentisme no ho ha fet gaire millor. A Junts hi ha famílies que estan a punt d’esclatar també per pura vanitat, o coses pitjors que la vanitat, com en el cas de Laura Borràs. En aquests moments Clara Ponsatí i Jordi Graupera cobren el seu salari de Junts i amb aquests diners s’estan organitzant per rebentar el partit, la qual cosa, a banda de retratar llur lleialtat és una de tantes sentències de mort que no depenen d’Espanya i que en els darrers anys s’han anat dictant contra Carles Puigdemont, contra Junts i contra l’independentisme. La primera va dictar-la el mateix Carles Puigdemont menyspreant els alcaldes i regidors del PDeCat i fent que aquest partit es presentés a les eleccions autonòmiques de 2021 afavorint la victòria de Salvador Illa i el sorpasso d’Esquerra. Cap de les dues coses no s’hagués produït si el president Puigdemont no hagués estat tan groller i tan mesquí amb uns subalterns que d’altra banda l’adoraven. Més immaduresa, més inconsistència, més incapacitat de superar les petiteses personals i construir un projecte i donar-li viabilitat.

La dreta espanyola fa més o menys el mateix paper d’estrassa. Vox fa de Ponsatí-Graupera, i de Pablo Iglesias, provocant escisions dins del partit i una relació impossible amb el PP, però també el Partit Popular liderat per Feijóo demostra una infinita matusseria en no trobar una manera de relacionar-se amb el germà petit encara que el germà petit sigui poc intel·ligent i molt emprenyador.

Només se’n surten els que ho desitgen prou, els que de veritat tenen instint letal, i avui a Espanya aquests dos són Pedro Sánchez i la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Tots dos saben el que estimen i el que volen preservar i són hàbils per fer-ho. La llegendària capacitat de resistència de Pedro Sánchez no necessita comentari però encara que pugui semblar menor no ho és el talent de la presidenta Ayuso, en clar contrast amb les fatídiques dificultats d’Alberto Núñez Feijóo, per reduir primer Ciutadans i després Vox a animals de companyia, i que li han fet una companyia ben dòcil fins que ja no han servit ni per a això.

Ni l’extrema esquerra ni l’independentisme ni la dreta tenen clar què estimen. S’estimen ells mateixos per lluir a través d’una idea però ni s’estimen prou la idea per humiliar-se en el seu nom, ni s’estimen el poder –o ells mateixos a través del poder, que és com de veritat estimen les persones que valen la pena– amb prou força per prescindir de la idea i de qualsevol altre escrúpol per manar. Tot plegat és un joc de nens de parvulari que no tenen les vanitats resoltes i necessiten la política per sentir-se estimats i valorats; i no tan de poble i no tan rucs. Per això els personalismes funcionen tan bé i Pablo Iglesias té tant d’èxit amb les noies i com a cabdill quan ho era, i per això Carles Puigdemont té aquest aire com de bandoler amb el nom de Joan Serra, però no hi ha res de políticament sòlid al seu voltant, ni hi floreix cap projecte que pugui representar una societat en el seu esforç per créixer segura i lliure. El cas d’Alberto Núñez Feijóo és una mica diferent perquè no és tan adolescent com els dos primers però és increïblement insegur i matusser quan surt el domini gallec i entra a fer política de veritat. És un senyor massa de corn i vaca per entendre un Estat i ja no diguem per tenir-lo al cap i governar-lo.

A tots els falta caràcter i és una mancança greu no només per la política. També per escriure o per fer qualsevol altra cosa que hagi de fer mitjana amb la vida dels altres. El president Rajoy té publicat un llibre sota el títol de Política per a adults. És exactament això, aquesta edat adulta en què encara no han ingressat cap dels suposats líders de la nova política, ni alguns de la vella. Albert Rivera no hi és ni se l’espera, Puigdemont sap que molt pitjor que perdre les properes eleccions autonòmiques fóra per a ell guanyar-les, de manera que ha decidit no presentar-se. Abascal s’extravia pels camins del seu deliri i Pablo Iglesias és una paròdia d’ell mateix i la meva filla quan tingui dret de vot ja ni sabrà qui era. Feijóo fa cara per anticipat del seu cadàver, potser no tant per anticipat. I mentre Pedro Sánchez se’n riu de tots, la presidenta Ayuso espera el seu moment sabent que encara és d’hora per anar a la primera línia i desgastar-se sense motiu amb gent que mor del mal de ser ella mateixa sense que tu t’hagis d’embrutar matant-los.

Compartir l'article

stats