PISA, l’Administració i els pares

L’informe PISA porta cua. No és el que voldria la consellera Anna Simó, però és el que segueix essent d’actualitat. La titular del departament d’Educació ha rebut per tots els costats. No s’ho mereix al cent per cent donat que els pèssims resultats de l’alumnat català que ha donat a conèixer l’OCDE no són collita exclusiva de la seva gestió sinó compartida amb antecessors seus. Això no obstant, les seves reaccions, que no l’avaluació en si mateixa, l’han posat en l’ull de l’huracà mediàtic. Dit d’altra manera: han estat tantes i tan estúpides les seves valoracions que l’han convertit en un sac de sorra on colpejar tot el govern per la seva obscena incapacitat per solucionar els problemes importants. Els tres sinònims més encertats d’ERC al front del Govern de la Generalitat són avui els de cretinisme, neciesa i burrera. El triplet el resumeix el president Pere Aragonès a la meravella aportant-hi dos més, ineptitud i matusseria, si hem de valorar les seves últimes sortides en el mitjans de comunicació. Se sent un ànec coix, com diuen els nord-americans, atès que el seu cap de files, l’Oriol Jonqueras desitja la seva cadira.

Els resultats de l’informe PISA posen de relleu que l’administració encarregada de veritat de l’ensenyament –que és la d’Estat, atès que és qui legisla de veritat i deixa poc marge de maniobra al Parlament– és esclava de les ideologies. UCD, PSOE i PP, per aquest ordre, varen tenir clar que l’objectiu primer de tot govern és modelar la societat que administra segons el seu pensament. No és, com ara diuen les noves (i sovint ignorants) generacions de periodistes, posseir el poder pel poder; ho és, ho ha estat i ho serà sempre arribar al poder per construir una societat a imatge i semblança de qui la governa. Això explica que en les catorze legislatures que han seguit a la constituent, s’hagin aprovat vuit lleis relatives al sistema i model d’ensenyament. Portem quaranta anys sense una llei d’educació estable. Dels seu acrònims n’hem fet una sopa de sigles que repercuteix –negativament– en la qualitat de l’ensenyament. Espanya oscil·la entre els llocs 24è i 25è en les tres àrees avaluades (matemàtiques, lectura i ciència) i és Singapur qui treu les millor notes. Sí, Singapur!

Res d’estrany. Observin una de les instruccions que dona l’Administració competent en matèria de matemàtiques als professors per ésser aplicades a les aules: «desenvolupar destreses socials reconeixent i respectant les emocions i experiències dels altres, participant activament i reflexivament en projectes en equips heterogenis amb rols assignats, per construir una identitat positiva com a estudiant de matemàtiques, fomentar el benestar personal i grupal i crear relacions saludables». És la competència específica 10 i es troba al BOE. Com volem que sàpiguen sumar, restar, multiplicar i dividir sense la maquineta al costat, treballant en el camp de l’abstracció, o fer trencats, com en deia dels famosos quebrados la mai oblidada Maria Rúbies, una líder de la renovació pedagògica en ple franquisme que arribà a les Corts Generals a través de CDC, i fraccions, equacions, mesures, decimals, geometria, etc., si tot és un divertiment identitari, emocional, saludable, participatiu... posat al servei del benestar personal i grupal per la qual cosa les antigues valoracions (de 0 a 10) van desapareixent del mapa al mateix temps que se’ls avalua amb frases d’igual babeca naturalesa que res no diu? Què en pensa la consellera Simó de perles com aquesta?

No és d’estranyar, per tant, que Mònica Hernández, periodista i tertuliana d’El món a RAC1 expliqués en el programa que en Jordi Basté dirigeix a ritme futbolístic, que, essent delegada de la classe de l’escola on estudi la seva filla petita, la va venir a veure una mare a queixar-se que havien obligat al seu fill a memoritzar les taules de multiplicar. Com deia el propi Basté a La Vanguardia, «el bonisme global (també dels pares) és una de las claus de la derrota (de Catalunya en l’informe PISA). I tant! Però també juguen el seu paper els mitjans de comunicació. Vegi’s el continguts del programa Planta Baixa de TV3, conduït per la progre de l’Agnès Marquès, que és la buidor per excel·lència de tots els programes televisius que es fan i desfan a Espanya. Mediocre és el més discret dels apel·latius que es mereix. Tot és un ha, ha i un hi, hi, tremendament fals que s’empassen molts pares. Una societat no va enlloc així salvant, per suposat, el cremador de Solius. Només hi faltaven les «Mamarazzis» (Laura Fa i Lorena Vázquez) per donar-li el toc xic de les parades de peix del mercat de la Boqueria fent de trapasseres de cantonada. Així va el programa: perdent audiència en ple ascens de l’idiotisme com un nou vedell d’or del món de la comunicació.

Com que provinc del camp de la docència –primària i universitària–, mai no he estat d’acord en qualificar d’«educació» el que hauria de ser Departament d’Ensenyament. Quan el canvi, es varen perdre unes quantes esquelles. No són els centres d’ensenyament llocs per educar, sinó per ensenyar. De l’educació dels seus fills, se n’haurien d’encarregar els seus pares. L’escola, l’institut i, si es vol, la universitat, podem completar aquesta educació que s’ha de rebre a casa, però mai la podran substituir, encara que també això vagi a càrrec de mestre i professor en aquesta incivilitat civilitzada en què vivim. Rentar-se la cara, les mans i les altres parts del cos són feines pròpies i inexcusables de tot pare i mare. També eixugar-se bé els llavis. Igualment no dir exabruptes o els insults. Seure’s bé, no interrompre converses, saber comportar-se, respectar i obeir als docents i a la gent gran, i no demanar capricis, inculcar la cultura de l’esforç, llegir a casa, no lliurar-los mòbils abans de temps... són tasques dels pares (que s’han oblidat o no volen fer). L’informe PISA també és un suspens de mil dimonis, d’aquells per repetir curs, pel pare i la mare. Que no s’oblidi.

Subscriu-te per seguir llegint