Piculives, l’escultor que va sortir de la gàbia

Per mor que fins el 5 de gener hi tenim oberta una exposició de pintura, darrerament vaig molt sovint a la Fundació Valvi, un centre cultural que organitza moltes activitats, com ara debats, tertúlies, concerts, i també fan presentació de llibres.

El passat 28N es va presentar Quan tot és veritat, una biografia artística de Josep Bosch i Puy (Piculives) escrita per Glòria Granell, prorrogada per Joan Boadas i editada conjuntament per l’editorial Gavarres i la Biblioteca Fundació Valvi.

A la presentació del llibre varen assistir-hi alguns personatges amb els quals no ens tenim gaire mútues simpaties, atès que ells em consideren un «gauchiste» busca-raons i jo els veig com a agents actius del nadalisme més sociològic i cultural. Feta aquesta prèvia, he de dir que hem quedat sorpresos gratament, i fins i tot diria entusiasmats, pel rigor històric, intel·lectual, cultural i, sobretot humà que traspua el llibre.

Quan parla dels orígens de l’escultor, l’autora situa els seus primers dies a Arbúcies. Fill de pagesos, en Piculives va néixer en el si d’una família republicana i d’esquerres. Amb el triomf dels nacionals, el pare, que també feia de mestre, es va veure obligat a exiliar-se i la mare, amb 6 fills, no es va veure amb cor d’acampar-los a tots i a ell el va haver de cedir a una casa d’acollida. Entre 1942 i 1957 va viure en diferents llocs, va passar per l’hospici de Girona i tres anys en un centre a Barcelona d’on va intentar fer-se escàpol. Aquest intent de fuga li va costar car atès que, quan el varen arreplegar, el varen enviar a un reformatori on va passar un temps molt feixuc.

Quan tornà a Girona, aquest pagès-proletari nascut a la Selva va conrear tot un seguit d’amistats que no el varen ajudar gaire. Estem parlant d’un grup de pseudo hippies contraculturals-llibertaris que per damunt de tot eren uns grans amants de la gresca, uns autèntics bohemis anarco-llibertaris que menjaven, bevien i experimentaven tot el que no està escrit. Sovint anaven a hostals, masies i cases de pagès i organitzaven grans gresques. Això que ara en diuen festes deliri (rave), ells ja ho feien en ple franquisme.

Volem destacar l’excel·lent treball de camp que ha fet la Glòria Granell, que s’ha informat abastament parlant amb familiars, amics, admiradors i també crítics de l’artista, el que li ha permès tenir un enfocament polièdric i de conjunt que fa que, en el llibre, doni una visió molt aproximada de totes les vides que va viure Piculives al llarg de la seva trajectòria.

El text recull, entre d’altres, l’opinió que en té el saltenc Miquel Berga, que el recorda com una persona que tenia una alegria desbordant, ple de joia de viure, un home teatral, exagerat, divertit, segur d’ell mateix, un ésser immens.

El retrat que l’autora fa d’en Piculives, posa molt d’èmfasi en els seus orígens, un personatge que és fill de la guerra, un infant sense família. La seva vida i obra són una plasmació clara dels seus orígens. Del pare heretà el gust per la natura i l’habilitat per l’agricultura. De la mare, una actitud radical i aquesta silueta voluminosa que perd de ben petit, però que l’acompanyarà tota la vida, en les dides esculpides.

Després de fer la mili, es guanyà la vida fent de serraller, sabater... i comença a dibuixar i a fer petites escultures de guix. Piculives és un artista autodidacte que té influències de Domènec Fita i de l’aquarel·lista Agustí Gironella, oncle del pintor Ansesa Gironella, un dels representants més genuïns de la generació oculta. Quan va anar a viure a Sarrià, va conèixer en Quim Coromines que juntament amb en Josep Tarrés, el valoraran i li estimularan les seves plurals facultats artístiques en general.

A Girona va conèixer a la Julieta Hereu, una dona 8 anys més gran que ell en qui hi trobarà una altra mare protectora. Amb ella hi tindrà dues filles amb les quals crearà, segons ell, les seves dues escultures més perfectes.

A partir de la seva mítica exposició a La Gàbia, realitzada el maig de 1972, comença a ser conegut com a artista i a rebre encàrrecs. En el catàleg de l’exposició, Josep Tarrés el qualificava com el darrer picapedrer, constructor de catedrals, uns elogis que segons recordava Pau Lanao en un article publicat en El PuntAvui l’any 2018, ell no va acceptar aleshores, atès que es considerava un treballador de Dragados y Construcciones que per poder viure havia de passar-se 10 hores al dia soldant.

A partir d’aquí, animat pels tarresians i estimulat per les seves pròpies conviccions i ambicions individualistes, teatrals i llibertàries es va convertint, poc a poc, en un neoDalí primitiu i popular, un pseudo bruixot-xaman que serà reforçat per un neohippisme contracultural-llibertari inspirat per l’anarco-rendista Lluís Hereu, l’artista multidisciplinari Lluís Güell i l’inclassificable Damià Escuder.

Durant un temps, amb aquesta trepa viurà una vida d’excessos en la que li fan creure que tot és xauxa, li diuen que és una barreja de Gauguin, Zorba el grec i Rasputin. Molts d’aquests, que un cop s’acaba l’estiu, abandonen la vida rural i tornen a la ciutat, li fan descobrir al sublim Leonardo da Vinci i, a partir dels seus textos l’imaginaire d’Arbúcies fa uns esbossos d’una futurible màquina de volar.

Aquests deliris creatius aplaudits per amics, coneguts i saludats, li provoquen un desordre personal que el du a abandonar la família i a iniciar la seva darrera etapa creativa que practicarà entre 1982 i 1995, és l’anomenat Art Nòmada. Piculives viurà aquesta etapa imbuït en un entorn natural que l’inspira per a continuar esculpint. Es converteix en una mena de Robinson-Dalí primitiu.

En aquesta època, l’artista, gràcies al seu magnetisme, atrau a moltes fèmines que són noves mares, dides, deesses, princeses que vol fer volar en una passió còsmico-vitalista. El seus excessos creatius, orgiàstics-existencials el portaran a una mort prematura quan tot just tenia 60 anys, un destí tràgic que compartirà amb dos dels seus grans amics, l’artista Lluís Güell i el pintor Joan Antoni Palau.

Subscriu-te per seguir llegint