Milito existeixo

No hi ha assassins en sèrie a la Unió Soviètica, afirma el secretari d’Ideologia del Partit Comunista davant un coronel, del cap del KGB de la regió de Rostov i de l’alcalde de la ciutat, en la pel·lícula Ciutadà X que reconstrueix amb fidelitat la investigació per trobar el sàdic que ha matat a més de 50 dones i criatures, uns cadàvers trobats en un estat que talla la respiració només de pensar el calvari que patiren, un sadisme gràcies al qual Andrei Chikatilo descobreix que pot recuperar la virilitat amb el patiment de les víctimes, víctimes també d’una investigació esbiaixada que no busca un assassí en sèrie sinó un pervertit, perquè segons un cap policial, seguirem detenint homosexuals, perquè encara que no siguin a qui busquem farem un servei a la societat. Finalment Chikatilo és detingut i executat amb un tret al clatell després que Borís Yeltsin desestimés la petició de clemència. En els debats sobre delinqüència, sobretot si es vincula amb la immigració, l’esquerra més ortodoxa és de l’opinió que no s’arregla amb la intervenció policial sinó que s’han de buscar les causes, i per l’esquerra ortodoxa les causes són la pobresa, l’exclusió social ... i poc importa que des de fonts policials els diguin que qui roba per sobreviure ho fa esporàdicament sense causar danys a les persones, que els delinqüents reincidents solen ser agressius en els robatoris i no volen saber res de les ajudes socials, poc importa que se’ls digui que qui més roba és qui menys ho necessita, ells segueixen amb la matraca com qui resa el rosari d’aprofundir en les causes, ells segueixen escombrant cap a casa que és el mateix que dir que la societat capitalista, segons el que creuen recordar del filòsof Rousseau, és la causa que les ànimes pures es corrompin, poc importa que la història els digui que els països comunistes, com en tota dictadura, solen ser els més empobrits i corruptes, que ells segueixen resant el seu rosari esperant la parusia o segona avinguda de Crist que per ells és l’establiment de la falç i el martell arreu i on tots serem feliços i no existiran assassins en sèrie.

La vigència de la paràbola evangèlica que és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que un potentat entri en el regne dels cels, es comprova en els estira i arrosa sobre l’informe PISA, que si una cosa demostra és que molts adults han quedat encallats en alguna de les cinc fases que passa una criatura fins que es fa adult, segons Freud -recordem: la bucal, l’anal, la fàl·lica, la latent i la genital- i si algú en el debat deixa anar que ha decidit portar el fill a l’escola privada, els integristes de l’escola pública veuran com un gripau s’escapa de la boca de la blasfema. L’integrisme és condició sine qua non de la militància, militar és participar activament en una ideologia política, artística... demana fer pinya amb la idea matriu, demana saber resistir les temptacions de la realitat, que l’evidència et diu que l’escola pública/concertada supera la pública, ni cas, que l’evidència et diu que el delinqüent nat no és un carpanta, ni cas, sempre mantenir-se fidel al dogma, un dogma que és una taula de salvació per la gent que quan camina per la corda fluixa de les incerteses experimenta vertigen, per la gent que quan veuen una varietat infinita de grisos allà on els agradaria veure les coses o bé blanques o bé negres experimenten un atac de pànic, un malestar que els motiva a afiliar-se a un partit polític, abraçar els credos d’una religió, o a voler salvar el planeta, i a partir d’aquest moment la seva vida entrarà en una etapa de plenitud, plena de certeses i tot ben endreçat. 

Subscriu-te per seguir llegint