Parlem de l’amnistia

El PP (amb la rèmora de Vox) ha fet un atac frontal al projecte d’amnistia que s’està debatent al Congrés. Per un costat hi ha discrepàncies sobre l’estratègia política a seguir respecte Catalunya que són perfectament respectables, després hi tornaré. Però n’hi ha una colla que són simples falsedats o incoherències amb l’acció del mateix PP. Diuen que l’amnistia era una cosa que rebutjaven els socialistes i que no portaven en el programa. Conec el pacte del Majestic que van firmar Aznar i Pujol i en ell es deia, per exemple, que es traspassaria als mossos el control del trànsit a les carreteres catalanes, era el que defensava el PP?, formava part del seu programa electoral? Tots els acords PP-CiU o PSOE-CiU o els d’ara amb Junts contenen coses que no portaven en els programes.

També diuen que l’amnistia destrueix la igualtat de tots els ciutadans. L’amnistia fiscal de Rato tampoc respectava la igualtat entre els espanyols i moltes lleis autonòmiques trenquen la igualtat i la Constitució va permetre aquests comportaments. Per últim Vox ara és declara defensor de la Constitució quan tant la seva ideologia com la seva actuació l’està atacant contínuament.

Les discrepàncies sobre si l’amnistia va en la bona direcció tenen més sentit. És evident que el PSOE ho ha fet per necessitat, per retenir el govern com ho va fer Aznar al pacte del Majestic, i si aleshores allò pactat tenia coses positives, l’amnistia també té avantatges. Per exemple, Junts ha tornat a la política espanyola o la convivència a Catalunya és molt millor. El que de veritat em preocupa és que els socialistes no aclareixen els seus objectius i el PP i els independentistes juguin, uns dient que es trenca Espanya i els altres no participant de veritat en el disseny del futur d’Espanya.

Els socialistes no són clars, quin és el seu projecte per a Espanya? Els seus papers diuen que és l’Espanya federal, però no ho expressen obertament ni en el seu programa ni en l’actual discussió del tema territorial. Sabem que avui una reforma constitucional no és possible però tenir un horitzó ajuda a trobar la solució al problema. Cedir competències sense tenir un marc competencial clar només porta a una confederació de fet, cosa que mai han defensat ni socialistes ni populars i en la qual el PNB se sent còmode.

El PP està jugant un joc bastant mesquí. Consolida els pactes amb Vox mentre posa el crit al cel per l’amnistia. I això continuarà fins les eleccions europees. Pensen a curt termini, pensen que poden treure’n rèdit electoral i el PPE els dona suport pensant en les europees, per desgastar Pedro Sánchez i ajudar a mantenir la majoria conservadora al Parlament europeu. Tots sabem que Europa no té cap problema amb l’amnistia però al debat al Parlament europeu on es feia una valoració de la presidència espanyola, Manfred Weber, president del PPE, va assumir les tesis del PP. Manfred Weber té un contenciós amb Pedro Sánchez, volia ser President de la Comissió i Sánchez va ser dels que va decantar la balança a favor de Ursula Von der Leyen. Critiquen que Sánchez ha pactat una llei d’amnistia per necessitat i el PP fa igual, traslladant a Europa un debat que saben que no té rellevància a Europa per pura estratègia electoral.

Finalment, els independentistes estan desbocats, pensen, erròniament, que el resultat de les negociacions els ha donat la raó, ho van fer tot bé i ara els altres ho reconeixen i, per altra part ERC i Junts continuen amb la baralla per l’hegemonia independentista. Quan negocies has d’estar disposat a cedir en alguna cosa. I ells fan veure que no han cedit en res, o que l’altre (ERC o Junts) ha cedit més, una estratègia molt equivocada. A curt termini poden creure’s molt forts però a la llarga, quan un negocia, el que vol és crear vincles de confiança amb els interlocutors i jugant aquest joc difícilment se’n creen. Personalment crec que els independentistes han cedit en coses com participar en la política espanyola o acceptar el marc constitucional de facto, però actuen com si no ho haguessin fet. Des de les faltes de respecte reiterades a les institucions fins les fanfarronades d’un Rufián que apuja el to per no ser menys sempre que Míriam Nogueras surt a la tribuna a dir-nos que ells són els millors mentre el que anomena l’estat espanyol és el dimoni amb cua. Nogueras llença atacs i amenaces ara al govern, ara als jutges, etc., sense cap sentit de la realitat i ho fa amb una arrogància que em recorda el meu director de tesi. Quan algun fill es posava a cridar li deia que poca raó deus tenir que necessites cridar per defensar els teus arguments. Parafrasejant-lo diria, que poca raó deu tenir si tot el que fa és atacar als altres i amenaçar-los si no fan el que ella vol. És el mateix que va fer Puigdemont al Parlament europeu, amenaçar Sánchez al més pur estil mafiós, una bona manera de crear confiança.

Junts no sap on va. Entre la Borràs per un costat, el Turull per l’altre i els més pragmàtics que no troben el seu lloc, té un embolic mental considerable. A més a més tenen els radicals com els de l’ANC que els hi diuen botiflers, cosa que els enerva. La solució a aquest embolic l’han trobat deixant que Puigdemont (un home que no és de Junts i que havia creat la seva pròpia plataforma, la Crida Nacional per la República, que ha resultat un fracàs) prengui les decisions i fer veure que tothom hi està d’acord. Tot plegat és un miratge, Junts no té estratègia i, per això ha de cridar i donar-se cops al pit com King Kong per fer veure una seguretat que no té.

Subscriu-te per seguir llegint