Per Nadal, assegui un nuvi a la seva taula

A casa no celebràvem mai la Nit de Nadal, amb el seu sopar familiar i tota la pesca. Com a catalans de vuit-cents cognoms, a casa tocava el dinar de Nadal, la meva àvia feia dies que preparava els canelons que endraparíem, jo arribava amb el nas al marbre de la cuina, però no em perdia detall d’aquell procés que em semblava màgic, allò sí que era un procés amb resultats tangibles, i no el llacista. Per Nadal es reunia tota la família, fins a la més llunyana, en un saló que no s’obria cap altre dia, a les seves vitrines es guardava la vaixella que s'utilitzava només en tal festivitat. Fa un parell d'anys vaig visitar aquell pis, ara d’estudiants, el gran saló és una petita habitació, no sé com hi cabíem quinze o vint persones sense estar uns damunt dels altres. On reposava la cristalleria nadalenca, em va semblar veure un sostenidor de copa, en això no va haver-hi gaire canvi.

Ja d’adolescent, la Nit de Nadal se’m feia estranya. Tots els meus amics tenien sopar familiar, un festí que a mi em resultava aliè. He dit tots? Per sort, la família d’en Tomàs tenia el mateix costum que la meva, així que durant anys vam quedar la nit del 24, per a nosaltres no era més que una vigília de festiu, així que tocava sortir. Sortir de nit a Girona no era fàcil en aquells anys, però la Nit de Nadal era missió impossible. O gairebé: hi havia en tota la ciutat un sol bar obert, el König, a la Gran Via. No recordo com el vam descobrir, però en Tomàs i jo hi passàrem moltes Nits de Nadal, sopant un frànkfurt i una cervesa en una taula oliosa de fusta, mentre la resta de llars de la ciutat, de Catalunya, d'Espanya i del món, celebraven allò tan rar del sopar de la Nit de Nadal. L'olor de fritanga d'aquell bar es tallava a ganivet, quedava impregnada en la pell fins després de Reis, sempre he sabut que arribaven a casa meva, no guiats per l'estrella de Betlem, sinó per la meva aroma a fregit. Al König ens reuníem els solitaris, no solitaris qualssevol, sinó solitaris de la Nit de Nadal, que són raça a part: el cambrer suós que havia acceptat aquell torn perquè no tenia a on anar; el vell que jugava en silenci a l'escurabutxaques amb l'esperança que si un dia com aquell va venir al món el nen Déu, bé podia venir-li a ell una bona ratxa; el funcionari vingut d'alguna província castellana que menjava ensaladilla russa mentre llegia al diari l'horòscop que li vaticinava felicitat a raig; la dona esperrucada que recolzada a la barra encanyonava copa de vi rere l’altra amb la mirada perduda… les restes de la ciutat, allò que el Nadal escopia. El silenci només el tallava el soroll de l'escurabutxaques i algun «¡oído cocina, un lomo plancha!». Mai vaig sentir a ningú un «Bon Nadal», es diria que allà tots preferien oblidar tal data, tal vegada l'havien oblidat realment. König, en alemany, significa rei, i allà estàvem els monarques del Nadal, els que canviàvem la Missa de Gall per la del pollastre. Fregit, a més.

Va passar que en Tomàs es va casar i es van acabar les nits de Nadal al König, ell tenia obligacions familiars i a mi no em venia de gust anar-hi sol i formar part del club dels solitaris nadalencs. Esperar que se separés em va semblar cínic per part meva -hagués perdut el temps: continua casat-, així que no vaig tenir altre remei que buscar xicota. No qualsevol, sinó alguna en la família de la qual celebressin la Nit de Nadal i tinguessin a bé acceptar-me, «assegui un nuvi a la seva taula» en lloc de l'antiquat «assegui un pobre a la seva taula», tot i que en el meu cas reunís ambdues condicions. Quan al cap dels anys trencàvem, buscava una altra noia amb les mateixes característiques, només jo sé com és de difícil lligar amb un «què feu la Nit de Nadal en la teva família» en lloc del clàssic «estudies o treballes», no diguem si la pregunta és a l'estiu. I és així que, gràcies al Nadal, tinc quatre fills de tres dones, no em diguin que això no és un miracle nadalenc.

Subscriu-te per seguir llegint