Les paraules del Rei

Sobta que la classe política estigui tan entossudida en donar transcendència al discurs nadalenc del Rei, ja sigui per aplaudir-lo o per criticar-lo i encara sorprèn més que continuï l’hàbit d’interpretar-lo, és a dir d’intentar llegir entre línies allò que el monarca no diu explícitament però que alguns creuen que insinua.

Això mateix passava amb les al·locucions nadalenques del seu pare, Joan Carles I, i fins i tot amb els discursos del general Franco, tot i que en el cas del dictador era difícil fer interpretacions, perquè no hi havia missatges subliminals. Però el rei emèrit sí que flirtejava amb l’ambigüitat, ja fos amb el decorat del lloc on s’adreçava als espectadors o amb expressions que podien donar lloc a interpretacions diferents a la formalitat del discurs o, fins i tot, amb el llenguatge no verbal. És clar que el país que es va trobar Joan Carles era molt diferent del que s’ha trobat el seu fill, Felip VI. Ell va ser nomenat successor pel mateix general Franco i va iniciar el seu regnat amb les institucions franquistes al poder. Després va venir la transició i durant molts anys la figura del Rei va ser considerada indispensable per bona part de la classe política espanyola, fins al punt que molts polítics republicans es declaraven joancarlistes. És clar que això era abans dels escàndols protagonitzats per l’emèrit i dels dubtes que ara mateix hi ha sobre el seu regnat.

I si durant el regnat de Joan Carles la situació política propiciava que els discursos nadalencs poguessin tenir lectures diferents, ara mateix sembla que les paraules de l’actual monarca no haurien de tenir gaires interpretacions. En canvi, podem comprovar que se’l poden apropiar forces polítiques de signe diferent i que els seus socis parlamentaris no només no se’l facin seu sinó que, fins i tot, el denigrin.

En el discurs de diumenge al vespre Felip VI va posar èmfasi en la Constitució, en la unitat d’Espanya i va alertar del perill que s’instal·li entre els espanyols el germen de la discòrdia, però no va parlar de la llei d’amnistia, tal com alguns esperaven. Doncs bé, Cuca Gamarra, secretària general del PP, va dir que «en el moment en què existeix un clar objectiu de desbordament de les nostres regles comunes, el Rei ha estat rotund en la defensa de la unitat de la societat espanyola». En canvi, la presidenta del PSOE, Cristina Narbona, va manifestar que compartia amb el Rei la consideració que la Constitució «és un marc idoni per preservar la convivència en el nostre país i garantir el progrés d’Espanya». I va afegir que havia vist en la preocupació del Rei per l’educació, la sanitat, la violència masclista o l’ocupació, un aval a les polítiques del govern.

Per tant, ja es veu que el mateix discurs té lectures diferents pels dos grans partits espanyols, però si mirem els socis parlamentaris del PSOE, veurem que la interpretació que en fan és molt diferent. Des de Sumar diuen que «el Rei viu allunyat del país real». Els de Podem van veure «un intent desesperat d’aconseguir la simpatia de la dreta que fa unes setmanes l’insultava». El PNB va criticar-li que obviï «les discrepàncies constitucionals». Des de Junts, Jordi Turull, li va recriminar «que ha renunciat al paper d’àrbitre que li atorga la Constitució». Mentre que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va qualificar el discurs de «nacionalista espanyol» aplaudit per la dreta i l’extrema dreta perquè s’hi senten «molt còmodes».

Any rere any es pot comprovar com un mateix discurs, que es fa per felicitar el Nadal, és interpretat de forma diferent per les diverses forces polítiques i no diguem ja per politòlegs, comentaristes i tertulians. I, el discurs no ha de tenir tantes lectures, perquè el Rei diu el que diu i, probablement, no pot dir més del que diu, perquè l’aprovació de lleis és competència dels parlaments, la gestió del govern correspon a l’Executiu i qui ha de vetllar pel compliment de la Constitució és el Tribunal Constitucional.

Subscriu-te per seguir llegint