Núñez

He vist la minisèrie de TV3 sobre el president Núñez. És un bon resum involuntari de l’actual situació del Barça. Vull escriure uns noms per no oblidar-los. Santi Giménez, delegat a Catalunya del diari As. Frederic Porta, periodista. Laura Aznar, Eduard Boet, Manel Pérez, també periodistes. Pere Ortega, d’una oblidable associació veïnal. Joan Granados, comissari convergent primer al Barça de Montal i després a TV3. Joel Díaz, humorista. Els dic així tots junts perquè és el meu regal de Nadal evitar les tan tedioses personificacions.

Núñez va ser l’empresari català més important del segle passat i de la part del present que encara va viure. Núñez va ser el gran revulsiu d’un club petit i perdedor com el Barça era fins que ell va arribar; i va ser el precursor del negoci modern del futbol perquè ell es va inventar els drets televisius que són avui la principal font d’ingressos dels clubs i encara més en el següent salt qualitatiu que es diu Superlliga. La importància de Núñez explica que el Barça emergís de la insignificança pitinflada en què vivia, i transcendeix el món del futbol i afecta l’empresa i la creació de riquesa, que beneficià enormement els barcelonins, els catalans i els espanyols.

És una bona idea que TV3 li hagi dedicat un documental, i hi ha testimonis valuosos, com el d’Anton Parera i el de Joan Gaspart, que hi foren i saben de què parlen, però els personatges esmentats al principi de l’article, que són els protagonistes del relat que des de fora es fa de la figura del president, s’hi refereixen de manera tal que s’entén perfectament que el Barça sigui un club condemnat a la petitor i a la corrupció. L’estupidesa, i no la maldat o l’avarícia, són la principal causa de la corrupció. De qui la fa, de qui la permet, i de qui després s’escandalitza sense posar-la en context.

És insofrible veure com l’anècdota preval sobre la categoria, la conyeta val més que el que és substancial i cap d’ells no és capaç d’entendre què és i que significa ser un empresari. El president Pujol va intentar desbancar Núñez com sempre fa Convergència, que és presentant candidats de fireta dient que hem trobat un Kennedy –ara fa riure, però això és el que digueren de Sixte Cambra. Però és prou intel·ligent per admetre, al final del darrer capítol, que si Núñez va aguantar tants anys és perquè ho va fer bé. I somriu i també ho diu d’ell. El president Pujol ho va fer bé. És cert. El que li mancà de grandesa ho tingué de corrupte, per això deia que l’estupidesa. Però amb totes les seves misèries va ser un bon president, per això deia que el context.

En aquest sentit, hauria estat també valuós el testimoni de Lluís Prenafeta, que va ser qui va organitzar les campanyetes convergents contra Núñez amb els llastimosos candidats. Quan Pujol el fa dimitir, any 1991, Prenafeta s’arruïna intentant crear L’Observador per destruir Javier Godó. Les obsessions convergents contra el que no controlaven –La Vanguardia i el Barça– van ser dos exemples claríssims del que per aquell partit i els seus dirigents significava la llibertat i la democràcia que després tant reclamen. Prenafeta, arruïnat, i amb tots els seus béns embargats pels bancs, va haver-hi un dia que només li quedaven 10.000 pessetes i va donar-les a la seva esposa perquè anés a fer la compra. Llavors va telefonar a Núñez, que encara era president, i li va demanar ajuda per salvar el pis de la Bonanova on vivia amb la seva família. Núñez li va dir que amb aquell pis no hi podia fer res, perquè els bancs havien ja iniciat el procés d’execució, però que li digués a la seva dona que als nens els faria bé tenir una terrassa per jugar i li oferí l’àtic del mateix immoble, que no només era el doble de gran sinó que efectivament tenia una terrassa als quatre vents amb les millors vistes sobre la ciutat. I li digué: «ja me’l pagaràs quan et recuperis i et vagi bé». No és poc favor a l’home que havia intentat de totes les maneres possibles arrabassar-li la presidència.

Res de tot això no pot assumir l’acomplexament dels esmentats participants en el reportatge. En aquest acomplexament mig català i mig d’esquerres hi ha resumit el sentit tràgic de l’existència d’un poble. No entenen el poder seriós, i per això es conformen i són acrítics amb la presidència de broma de Joan Laporta, amb tots els seus escàndols que més d’hora que tard esclataran, però que tothom pot intuir ja. Hi ha una incapacitat catalana per entendre el poder. Jo crec que és per això –i no a l’inrevés– que som d’esquerres, propalestins i perdem totes les guerres. No entenem el poder i el que entenem no ens agrada. Ens fa una barreja de por i fàstic, i així és impossible avançar. No ens agrada el poder i quan assagem d’exercir-lo ho fem de la manera més barroera, com va passar amb les lleis de desconnexió i tota aquella pantomima que més enllà del ridícul que es va fer va deixar entreveure uns líders totalitaris i una massa grollera i deformada que hi estava d’acord.

Catalunya no va entendre Núñez i això no va impedir Núñez ser l’empresari més important i ric el seu temps; però va privar Catalunya i el Barça, i encara som aquí, de superar les limitacions mentals, culturals i espirituals dels personatges inicialment esmentats.

Quan Laporta rodoli cap a Brians, aquests o altres com ells faran els seus escarafalls en un altre reportatge. I també es presentaran com a víctimes, quan en seran els causants.

Subscriu-te per seguir llegint