El discurs del rei

Corria l’any 1925 i el Duc de York havia de pronunciar el discurs de clausura de l’Empire Exhibition a l’estadi de Wembley. Amb el suport de la seva dona viu uns moments previs de preocupació abans d’enfrontar-se al micròfon. Minuts després, la gent està a l’expectativa que el duc articuli unes paraules davant la carxofa que li han plantat enfront seu. Es produeixen instants d’incertesa i tensió atès que el duc no inicia el discurs, però finalment pren la paraula. Altrament, són unes paraules afectades per la seva tartamudesa. És així com comença la pel·lícula The King’s Speech (El discurs del Rei) dirigida per Tom Hooper, un drama històric produït l’any 2010 que narra l’ascens al tron de Jordi VI del Regne Unit després de l’abdicació del seu germà Eduard. El futur rei de Gran Bretanya començà a tartamudejar als quatre anys i lluità amb aquest problema durant tota la seva vida, com s’exposa al llargmetratge, però aquesta qüestió resulta de gran importància institucional quan arriba a la primera magistratura del regne just en el moment en què en la seva qualitat de cap de l’estat ha de declarar la guerra a l’Alemanya nazi. Els britànics fan costat al seu rei.

Aquest problema, la tartamudesa, no s’ha tramès a l’actual rei d’Espanya, Felip VI; són els seus discursos els que mai deixen indiferents a la totalitat dels líders polítics i a una bona part, ves a saber si majoritària, de la població. El «rei de les Espanyes», en llenguatge català passat de moda, no disposa de l’empatia del seu pare, el rei Joan Carles I. Ni en la proximitat ni en la llunyania; tampoc davant les càmeres de televisió i, diguem-ho tot, els realitzadors no l’ajuden, singularment quan el darrer dels seu discursos, el pronunciat el 24 d’aquest mes de desembre. El talls semblaven més un tallar i enganxar que no pas fragments d’una única al·locució. Serà Borbó per línia paterna, però és Grècia per la materna, la qual cosa li comporta que a més de descendent del rei Jordi III d’Anglaterra, és ni més ni menys que rebesnet de l’últim emperador germà, el kàiser Guillem II. No ens ha d’estranyar, per tant, que se’ns presenti com un home distant, poc donat a la conversa i un pèl tristoi. Si ho haguéssim de resumir en format globus bé podríem dir que de mediterrani no en té res.

No obstant tot el que hagi pogut al·legar, allò que veritablement importa és el contingut dels missatges que ens ofereix. D’antuvi, s’ha de recordar que tots ells han de trobar-se visats prèviament pel govern de torn. És aquí on sobta que tota la dreta política i mediàtica l’hagi aplaudit fins i tot amb les orelles i hagi trobat en el seu contingut un reforçament a les tesis relatives a l’afebliment de l’estat democràtic que pregonen sense que, per ara, es vegin reflectides als sondejos d’opinió publicats. Hi va haver un temps en què en aquest país s’escoltaven –i molt més que ara– els discursos reials amb total respecte i sense cap adjectivització valorativa.

Però l’anomenada «nova política» –una devaluació permanent de la coneguda i globalment reeixida– ens ha portat a no saber diferenciar entre una institució parlamentària, dins la qual la dialèctica és la seva ànima, i una institució com la del cap d’estat –una monarquia parlamentària– que no debat amb ningú. D’això s’aprofiten els caporals de JxCat i d’ERC per envoltar-la d’insults i de menyspreus sabent com saben que el seu pretès oponent res no els respondrà. És aquí on Felip VI hauria de veure que no hi ha ningú a Catalunya que l’escrigui. Quan dic ningú, vull dir ningú. Ni tan sols l’editorialista de La Vanguardia que, en matèria tan complexa com és aquesta, no va fer altre cosa que endossar-nos un castell de perífrasi o circumloquis que, com tothom sap, són una figura retòrica que consisteix a utilitzar més paraules de les necessàries per expressar una idea o un concepte que, en el supòsit al·ludit, mai no es dona malgrat semblar-ho.

Dit això, l’atmosfera en què s’ha donat enguany el discurs nadalenc del monarca espanyol no ha estat la millor. D’aquí no es pot deduir com tampoc concloure que l’explicació última de l’anquilosada, encarcarada i enravenada intervenció es trobi en la seva ascendència dinàstica. Si fos així, amb tres visionats de l’obra cinematogràfica de Tom Hooper n’hi hauria prou per assegurar que temps millors arribaran, però no és això. Que un servidor es sentís quasi interpel·lat en sessió de tribunal de justícia sobre la Constitució no és qüestió ni subjectiva ni banal; és un error majúscul de comunicació de qui parla, no de qui escolta. Que el rei es faci l’ofès sense assenyalar res ni ningú és un embat que se li gira en contra. Si està enfadat amb la seva esposa, la tal Letizia, pel que es ve publicant quasi d’amagat i que, per això, la Nit de Nadal no va anar a dormir amb ella sinó que ho va fer sol en el pavelló que ocupa la seva mare i la seva tieta, com s’ha publicat, no és un problema domèstic ni tampoc un problema menor; és un problema d’estat que convindria que es resolgués quan més aviat millor. Tot i que a mi, com s’ho munti la reina consort i amb qui, m’és igual. El que em preocupa i molt és que el britànic Daily Express hagi publicat que Letizia té vuit milions d’euros en un compte a l’estranger, quelcom inexplicable per a una periodista posada a fer de reina, que ho reiteri en Xabier Lapitz al programa A Jake d’AITB i que aquí no passi res. Que els mitjans de comunicació que tallen el bacallà no en diguin res és senzillament una anomalia.

Sorgeix entre la boira el déjà vu del rei Joan Carles ara en versió Ortiz Rocasolano. Si la família de la consort ha aconseguit desallotjar del Palau de la Zarzuela als Borbó Grècia gràcies en bona part a les seves arts, la de quien manda, com diuen els treballadors de la residència oficial dels Reis d’Espanya, a veure si es demostra que l’objectiu final de la podemita, com li diu l’home clau de la Transició, no haurà estat altre que substituir el titular per continuar fent el mateix. En aquest sentit, el rostre de Felipe VI quan la nochebuena madrilenya no podia ser més llegible. Ya se lo decía yo, vuestra merced, que con una plebleya a ninguna posada digna llegaríamos, li hauria dit fa anys en Sancho Panza a qui anomenen emèrit quan d’emèrit no en té res mentre no es canviï la Constitució. Cosas veredes, amigo Sancho, li va respondre el gran Miguel de Cervantes per boca del Quixot.

Subscriu-te per seguir llegint