Dies de consum i de destrempats

Els diumenges assolellats d’hivern que, els darrers anys, semblen ser una continuació de l’estiu, em llevo d’hora i vaig a comprar els diaris, un costum que cada vegada va més de baixa. Un cop tenim la premsa, busquem un lloc a recés i que, si pot ser hi toqui el sol, per tal de poder llegir-los i analitzar-los a fons.

No tinc un lloc fix per fer aquesta activitat, però sí que tinc diversos espais recurrents per conrear aquest vici. Tant pot ser el Parc Central, com la Devesa, la zona de les muralles, les hortes de Santa Eugènia, el pla de Palau, Domeny..., de fet l’única cosa que tinc clara és que he de sortir del carrer del Carme on visc i hi tinc l’estudi. Una via urbana, que ja he criticat en altres ocasions, que té massa trànsit rodat: siguin cotxes, motos, bicicletes o els anomenats vehicles de mobilitat personal (VMP), uns ginys elèctrics que antigament eren coneguts com a patinets.

En el carrer del Carme, els vianants hi transiten amb pressa, sovint escoltant música amb els auriculars o parlant/enviant missatges pel mòbil. Potser l’alcalde Salellas que és veí del barri, hauria de pensar a senyalitzar, com en algunes ciutats asiàtiques un «phone lane» (carril habilitat per utilitzar el telèfon mòbil) per tal d’evitat xocs fortuïts entre vianants. Uns altres ciutadans dignes d’estudi que ens trobem pel carrer a primera hora i de fet a totes hores, són els passejadors de gossos, aquests mereixerien un tractament a part.

Com a mínim, ara que ja farà vuit mesos que ocupa el càrrec, el que sí que potser hauria de fer el batlle, és obrir la passarel·la de vianants que mena a la Font del Rei que fa anys que està tancada. D’aquesta manera, s’evitarien discussions i topades en el veral que hi ha en el pont que mena a la plaça dels Països Catalans, un espai minúscul que han de compartir vianants, ciclistes, usuaris dels VMP i quissos.

Aquesta reivindicació veïnal de l’obertura de la passarel·la de la Font del Rei que compartia el batlle quan era a l’oposició, és verbalitzada sovint per dues plomes il·lustres del nostre periodisme, els amics Josep Víctor Gay i Frías i Jaume Teixidor, el dimoni gros dels pastorets.

Recentment, he llegit un assaig de l’exdegà de filosofia de la UB Norbert Bilbeny intitulat L’habitatge o la vida. En aquest treball, el catedràtic criticava el mercat de lloguer i les lleis que el regeixen, una situació que ha generat preus abusius, el fenomen de la gentrificació a les grans ciutats i nuclis històrics. Un fet que té múltiples conseqüències, per exemple en els índexs de natalitat que, en societats, pretesament avançades, està caient d’una forma alarmant. L’altre dia em comentaven que en un dinar de Nadal d’una empresa gironina que té mig centenar de treballadors, la majoria d’entre 30 i 50 anys, es varen adonar que, entre tots, només tenien 14 fills.

Tornant al carrer del Carme, he de dir que és una de les vies de la ciutat a la qual costa més recuperar-se de la crisi de la Covid. Encara ara, des del jardí de la infància fins al cementiri, hi ha dotzenes de locals tancats.

Un altre tema que sembla endèmic del meu carrer, és la indigència. Hi ha diversos rodamons que hi han establert el seu «quarter general». Situats sovint en els environs del pont de vianants que connecta amb el carrer de la Rutlla, solen demanar als passavolants una almoina que sovint acaba a la caixa del supermercat Condis, bescanviada per llaunes de cervesa.

He de dir que normalment a primera hora són educats, però a mesura que el dia avança i les cerveses es van acumulant, augmenta la cridòria que, de tant en tant, acaba en discussions i alguna baralla que, de moment no ha anat a més.

Els serveis municipals són coneixedors d’aquest fenomen que, he de reconèixer que no és fàcil de resoldre, atès que ara i adés els hi ofereixen, sobretot a l’hivern que fa fred, un espai per anar a dormir en condicions dignes que els destinataris no accepten, això fa que a la via pública, hi hagi mantes, roba diversa i fins i tot algun matalàs de forma permanent.

Aquests dies de festa i de consum desenfrenat he estat testimoni del comportament agressiu d’alguns destrempats, gent que pateix problemes d’alcoholisme i desesperació. Concretament, fa pocs dies al capvespre, hi havia un home que estava cridant d’una forma compulsiva prop de l’arbre de Nadal de la plaça Catalunya. Amb un amic ens hi vàrem apropar per veure què volia i si ens descuidem, sortim escaldats. Un vianant en veure el comportament agressiu que tenia aquell home vers tothom que se li acostava, va avisar a la policia municipal. En veure que arribava la patrulla el rodamon es va fer escàpol.

No gaire lluny d’allà, en el carrer Nou un altre indigent begut donava la nota importunant a tothom qui se li acostava. I per acabar diré que fa poc, un dia sortint al vespre del nostre estudi amb l’amic historiador Gelabertó, un galifardeu que a les darreres hores devia haver begut de tot menys aigua, se’ns va encarar i ens va començar a escridassar i a proferir insults i altres improperis. Pel que vàrem poder deduir, ens va identificar com a aborígens de la ciutat i ens increpava pel fet que el Girona anava primer a la classificació de la lliga de futbol.

I per acabar direm que a punt de retornar a la base, saludem en Robinson, un element que freqüenta l’Ateneu popular del costat de casa. En Robinson, un anarquista convençut de barbes vallinclanesques que té una pinta de patriarca bíblic, és el guardià-responsable de la biblioteca Sabot vinculada a Can Kolmo un espai alternatiu que treballa per subvertir una ciutat petita burgesa capitalista-catalanera i ara també ciclista i futbolera. Són els darrers utòpics de la cada dia més llunyana societat confederal comunista-llibertària i internacionalista.

Subscriu-te per seguir llegint