Alfons M. Thió de Pol

Dimecres passat al Mercadal de Girona es va fer el funeral per Alfons M. Thió de Pol. Nascut a Bescanó el 1928 va morir a Franciac dilluns 1 de gener de 2024. Hereu d’una família de vuit germans es va fer càrrec de la finca i explotació agrícola i ramadera de Franciac on vivia alternant amb un pis de l’antiga plaça del Gra de Girona, ara Avinguda Sant Francesc. Havia nascut fa 95 anys a la masia can Pol de Montfullà al terme de Bescanó. Nasqué doncs a la casa de la seva mare i morí a la casa que li va correspondre com hereu Thió.

De can Pol hem de dir que va ser la masia que el govern de la Generalitat republicana va triar en el moment convuls de la Guerra Civil com un dels dipòsits del patrimoni artístic i arqueològic de Catalunya. La major part dels fons que s’hi custodiaren procedien de Tarragona i de les comarques tarragonines i en tingué cura l’artista Ignasi Mallol que a Tarragona mateix ja havia rebut l’encàrrec de preservar els elements patrimonials en risc. Fou aquí on foren acollits sobretot el 25 de gener de 1939 els escriptors i intel·lectuals que havien evacuat Barcelona amb el Bibliobus del departament de Cultura de la Generalitat i hi ha una àmplia literatura testimonial i de creació sobre els moments viscuts i la intensitat emocional de la convivència d’aquells dies acompanyats de les privacions i la temença per un futur negre i magre i l’horitzó inevitable de l’exili.

Sobre Franciac tinc també algun record personal. És un disseminat rural apartat de la carretera de França amb l’església, el cementiri i algunes masies en un turó aixecat que domina la plana entre Caldes i Riudellots tallada per la carretera nacional. De petit hi anàvem amb els pares un o dos cops l’any per visitar una estona un oncle del pare, Mn. Narcís Nadal Vilallonga, capellà i advocat, que fou rector de Franciac durant molts anys en un apartament voluntari d’altres destinacions més confortables. Franciac en la meva memòria no existiria si no fos aquesta avinentesa. És així com la visió que tenim del territori sovint queda deformada pels eixos marcats de la mobilitat i constato com sortir dels circuits habituals dóna un coneixement més precís i més aprofundit de la realitat del país. Fa potser uns deu anys un dia amb la mare que ja perdia la memòria férem cap a Franciac per recordar els temps de Mn. Narcís i ens vam trobar al jardí de la seva casa pairal amb l’Alfons M. Thió i la seva esposa Fina Ordis.

Vaig tractar assíduament l’Alfons el temps que vam coincidir a l’Ajuntament de Girona, entre 1979 i 1985, ell com a cap dels Serveis Tècnics Municipals i jo com alcalde. Era un home discret, prudent, ple de bondat, competent i amb capacitat d’anàlisi dels problemes. Els seu compromís institucional era indiscutible i mantenia en un segon pla el seu compromís polític, intensament cívic, en l’espai d’Unió Democràtica de Catalunya. És conegut que fou ell qui va idear i definir el viaducte del pas del ferrocarril de sud a nord de la ciutat i en va tutelar l’execució. És veritat que durant un temps més recent Girona ha pogut somiar, potser quimèricament, amb la supressió del viaducte i el soterrament de la línia del tren convencional. És probable que aquesta opció quedi en el terreny dels somnis. Hem de dir però que després de l’enderroc de les muralles i els baluards culminat en els anys trenta del segle passat la construcció del viaducte va ser una segona empenta urbanística d’impacte a la ciutat. Costa ara d’imaginar i només els que encara hem vist el talús del tren i els passos a nivell de la carretera de Santa Coloma, el de la carretera de Santa Eugènia i el de la Ronda de Ferran Puig, podem entendre la dimensió revolucionària del canvi amb la creació d’una transparència i permeabilitat sota vies que ha esponjat i amorosit els creixements successius. El pas estret del passat de l’Avinguda de Ramon Folch es va beneficiar obertament del viaducte i es va suprimir l’escanyament que connectava la ciutat amb la Devesa.

Per altra banda l’Alfons va jugar un paper central en la definició de les grans solucions d’infraestructures bàsiques: la portada d’aigua des del Pasteral, la depuradora i la incineradora. Precisament arran d’aquestes infraestructures bàsiques un dia comentant el procés de segregació de Salt i Sarrià de Ter l’Alfons em digué: «alcalde, has de tenir la seguretat que el que les canyeries han unit (xarxa d’aigua potable i clavegueram), no ho tornarà a separar la segregació». En realitat era una definició intel·ligent dels serveis mancomunats d’abast metropolità al voltant del cicle de l’aigua. I així ha estat. Mentre l’àrea urbana està encara pendent de cristal·lització hi ha uns serveis bàsics que Girona, Salt i Sarrià de Ter comparteixen de manera perdurable.

Després l’Alfons va emprendre el camí de la Generalitat primer en l’àmbit dels residus, més tard en el terreny de la prevenció i extinció d’incendis i finalment en el terreny de la protecció civil. La seva petjada tècnica i de política tangible va deixar eines encara ara imprescindibles.

L’Alfons M. Thió de Pol i la seva germana M. Assumpció van viure un temps a Saragossa en els anys 1937 i 1938 sota la tutela de la seva tia Montserrat Thió i Rodés, germana del seu pare, monja cistercenca del convent de les Bernardes de Girona amb el nom de Bernarda. La mare Bernarda acabada la guerra civil seria molts anys abadessa de Cadins i la família Thió va jugar un paper central en la liquidació del plet entre la comunitat i l’Ajuntament de Girona com a conseqüència de la Guerra Civil.

L’Alfons fa uns anys em va confiar dos textos un del seu pare (Josep M. Thió i Rodés) sobre l’entrada de la seva germana Montserrat al convent de les Bernardes de Girona l’any 1915 i un altre d’ell mateix sobre el temps compartit a Saragossa entre tia i nebots. Vaig donar a conèixer aquests textos en un article sobre les vicissituds del convent de les Bernardes de Girona arran de la Guerra Civil (Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, LVII, 2016, p. 329-372).

Finalment vull dir que l’Alfons M. Thió de Pol es correspon amb el perfil ideal del servidor públic, tan escàs en els temps que corren. El servei públic, els servidors públics en un sentit molt britànic del terme, han marcat amb petjada profunda la nostra administració i mai no ponderem prou la seva vàlua i la seva aportació i molt sovint només ho valorem en l’absència. És el cas indiscutible dels tècnic més veterans que vaig conèixer a l’Ajuntament: Alfons M. Thió de Pol i Josep Duixans. I és també el cas de Rsmon Massaguer i Josep Xavier Casado a la secretaria general de l’Ajuntament. Al seu voltant es bastiria una administració eficient i competent amb una mirada oberta cap als reptes del futur de la ciutat. Mai no hi va haver col·lisió entre gestió i política. L’administració estava netament al servei del projecte de ciutat que es definia per uns objectius polítics.

L’homenatge a Alfons M. Thió de Pol em serveix també per a fer-lo extensiu als servidors públics de la ciutat, alguns notables que he esmentat, i uns centenars de totalment anònims i que hi han deixat la pell cada dia.

Subscriu-te per seguir llegint