Una ciutadania conscient

Fa anys que el món percep l’impacte que l’actual model econòmic genera sobre el medi ambient, sigui pel canvi climàtic o per l’esgotament de recursos. Explico sovint que hem de reduir un 78% les emissions de CO₂ i un 73% l’ús de matèries primeres sense comptar l’aigua. Tothom ho sap, però encara no hi ha accions prou contundents per frenar la davallada. Les empreses també es mouen per resoldre el canvi, si bé de manera insuficient. Així s’han desenvolupat moviments com el Capitalisme Conscient, una onada que aposta perquè les empreses facin molt més que no pas treballar per obtenir beneficis. Ho volen fer de forma ètica i sostenible, amb responsabilitat social, amb transparència, amb ètica professional i creant valors compartits. També s’han creat amb el temps etiquetes que ajuden a percebre si una empresa està enfocada a propòsits més enllà dels beneficis. Una d’elles és Ecovadis, que ajuda a fer el camí de sostenibilitat corporativa. Una altra és l’etiqueta B Corp que, com l’anterior, etiqueta a les empreses que tenen estàndards socials i ambientals, transparència pública i responsabilitat legal. Al món hi ha unes 5.000 empreses amb aquesta certificació i a Espanya n’hi ha més de 200 sota el segell B Corp.

És cert que tot això és força anecdòtic, però és una mostra del fet que el camí existeix. Poques empreses i pocs ciutadans coneixen quina és la seva petjada ambiental, essent aquest el primer pas abans d’actuar: si no coneixes on estàs -en quin nivell d’emissions i d’ús de recursos materials- difícilment podràs emprendre una actitud de reducció. Des de la meva observació i experiència puc dir clarament que el camí es pot fer, i que és qüestió de coneixement, de voluntat, d’inversió i de temps.

El problema que tenim és que no hi ha prou convicció per fer el canvi. Aquesta setmana m’he trobat amb una funcionària de la UE, especialista en el CO₂. Quan li vaig insistir que, des del meu punt de vista, és essencial apujar el preu del carboni en el mercat fins a 200 €/tCO₂, per fer possible que certes tecnologies renovables esdevinguin competitives i es puguin rendibilitzar les inversions associades, em va dir que això era impossible, que l’economia no ho aguantaria, que la inflació derivada i la competència internacional ho feien impensable. Té raó que un preu alt del carboni és inflacionari, però això cal combatre-ho altrament per frenar l’augment de preus. També té raó en la competència internacional, per això la UE fa 26 anys que parla de la taxa de carboni a la frontera, però no té el coratge d’aplicar-la amb la intensitat que cal. El resultat d’aquestes pors és que el camí és massa lent per frenar el canvi climàtic, veient impassibles com l’augment de temperatura de la Terra va cap a 3ºC.

Un altre component és el social. He participat en un debat aquesta setmana a Catràdio on m’han dit que el ciutadà no hi pot fer res, que ell no és responsable del que passa, que tot és culpa del capitalisme amb el seu afany abstracte de fer diners. No acceptar la responsabilitat del ciutadà és un error. Cadascú de nosaltres té a la seva mà el poder de la compra, pot decidir a quina empresa i a quin lloc compra, l’arma més potent que hi ha. Pensar que res canviarà, que, quan una família no arribi a pagar les seves despeses, algú altre les hi pagarà, encara que siguin els nets en el futur, és una actitud nefasta. Aquesta setmana hem vist com Carrefour a França i a Espanya ha decidit no comprar productes a una multinacional perquè els preus no baixaven al llindar que el distribuïdor creia necessari. Així, ha decidit no comprar productes a l’empresa Pepsico (Pepsi, Lays, Doritos, Lipton, 7Up...) perquè no accepta la pujada de preus que proposava la multinacional. Crec que és un moment clau, un avís per a navegants, on les empreses de distribució d’aliments comencen a practicar la defensa del consumidor davant les pressions del govern i dels compradors. Això força al sistema a fer les coses de forma diferent, a treure productes cars i substituir-los per altres més barats, a redissenyar els formats, amb menys energia, transport i matèries primeres. És el que cal fer. Però alhora cal dur a terme també una tasca de pedagogia al comprador, ajudant-lo a comprar de forma comparativa, posant per davant el preu per litre, per metre o per kg. El ciutadà també ha de canviar l’ús que fa de la compra i demanar només el que necessita, no més, essent tot un canvi cultural.

Això m’ha fet recordar una paraula que sentia durant els anys 70: l’alienació. En aquell temps provenia de l’anàlisi marxista que deia que els ciutadans es poden veure influenciats o condicionats per forces externes a ells, com el sistema econòmic i la publicitat, conduint-los a consumir de forma excessiva i irracional. L’alienació pot afectar la percepció, la identitat i el comportament dels individus, dinàmica accelerada encara més per les xarxes socials. He explicat aquí que es genera dopamina quan es compra compulsivament, fet que acaba enganxant al ciutadà en una espècie de droga, volent-ne més i més, encara que no ho necessiti.

Evitar l’alienació es pot fer fomentant la reflexió crítica sobre el consum i les seves implicacions, regulant certes estratègies publicitàries (si es va prohibir la publicitat del tabac, perquè no es prohibeixen els anuncis de cotxes de combustió?) i aportant més coneixement sobre com funciona el sistema econòmic. En resum, fer el ciutadà conscient implica promoure l’educació crítica, el consum responsable i qüestionar els models de vida i benestar associats al consum desmesurat.

Segurament caldrà més força en el camí amb mesures econòmiques, com la desaparició de la targeta de crèdit, deixant només la de dèbit, i taxar fortament les matèries primeres mentre s’abaixa l’IVA. Així no podrem agafar avions?, em va preguntar la senyora de la UE. Als anys 70 no necessitàvem agafar-los tan sovint i també érem feliços, li vaig respondre. Definitivament, vaig veure que el camí és molt llarg i que no arribarem a temps. Haurem d’assimilar el canvi climàtic, a tenir temperatures a l’estiu per sobre de 47 °C (els aparells d’aire condicionat no funcionen a aquesta temperatura), adaptar-nos a la manca d’aigua i a la pèrdua de collites. I al final tampoc anirem en avió i acabarem fent un consum responsable, el que estarà al nostre abast de compra. Els deures els farem encara que no vulguem.

Subscriu-te per seguir llegint