Anticel·lulític i sabó de rentar plats

Intento mantenir el somriure. Que no se’m noti la veneta que m’ha començat a bategar a la parpella, ni la suor freda que em comença a amarar el clatell. Com si fos el més normal del món. Empasso saliva, m’aclareixo la gola i pregunto: «Puc pagar amb targeta?». I tant, que pots pagar amb targeta. M’apropa el datàfon, que marca 43 euros (amb vint-i-set cèntims). «Piiiiiiiiip!», fa l’aparell, certificant la compra. Agafo els dos productes que he comprat i els poso dins la meva bossa de roba. Dic adeubonatarda i surto. La calorada que fa al carrer em talla menys l’alè que la clavada que m’acaben de fotre. La veu dins el meu cap està entre esbroncar-me i morir-se de riure. Opto per riure, i començo a fer-ho quan passo pel Pont de Pedra.

Enceto un diàleg amb mi mateixa. Quaranta-tres euros per una crema anticel·lulítica i mig litre de sabó per rentar plats? Des de quan? Però és que m’han vist cara de rica? No, si la culpa és teva, Anna, tota teva, per no preguntar abans. A qui se li ocorre no preguntar quan valia cada cosa? A tu, només a tu. Però és que la Isabel em va dir que aquesta crema anava tan i tan bé i que era tan barata: que era molt més barata que les que ella solia comprar! I que el sabó de rentaplats a granel sortia quasi al mateix preu que el del supermercat… Però tu et penses que la Isabel cobra el mateix que tu? Tu creus que la Isabel es compra els anticel·lulítics al Lidl? Tu et penses que mira si és més barat el Mistol que el Fairy?

Torno a riure imaginant-me a la Isabel comparant preus de rentaplats com faig jo. Li envio una nota de veu. «Isabel, he sortit de treballar i me n’he anat a comprar sabó de rentaplats i la teva crema anticel·lulítica i he comprovat que el teu concepte del què no és car i el meu no són el mateix. Espero que la crema em vagi malament, perquè com em vagi bé me l’hauré de continuar comprant», li dic, encara rient. Em contesta al cap d’una mica: «M’estic pixant de riure», escriu, abans de confessar-me que, en realitat, ella no en té ni idea del què valen les coses i que es mou «per sensacions»: com que les anteriors cremes que havia provat no li havien donat resultat i aquesta, sí, li sembla que és molt més barata que les de farmàcia que comprava. Lloa la textura, l’olor i l’efectivitat del producte: «Ja em diràs com et va quan la provis», em diu, abans de recordar-me que me l’he de posar cada dia.

Passen setmanes abans no estreno cap dels dos productes (primer acabo els que ja tenia començats, és clar). Era la segona vegada que comprava un sabó ecològic a granel i no penso tornar-hi. Com que tinc la sensació que no netegen perquè no fan escuma, n’acabo fent servir molta més quantitat i em fa l’efecte que tot l’ecologisme de la meva compra se’n va pel desaigüe. I la crema màgica de la Isabel no m’ha donat (afortunadament) cap bon resultat: he tornat a les meves cremes de marca blanca. Tampoc no em fan res, però si més no, són barates.