El futur de les esglésies

Al Pirineu d’Osca hi ha un petit poble anomenat Morillo de Tou que pertany al municipi d’Aínsa. Allà vaig estiuejar durant uns anys mentre les meves filles eren petites. Un fet curiós era que l’indret més concorregut a la nit era l’església. Exactament el pub «La Iglesia». El poble havia estat abandonat durant molts anys a conseqüència de la construcció d’un pantà i el recinte religiós havia estat degudament dessacralitzat. Quan el poble va ser rehabilitat, l’antic edifici religiós va passar a tenir usos més prosaics com el descrit. 

El que més admiro de les esglésies, en especial les parroquials, és la seva política de portes obertes. Algú podria pensar que és un fet natural, però d’espontani no té res. Que em perdonin els catòlics si vaig errat, però sospito que l’obertura física de les portes és també un missatge apostòlic. Les esglésies solen estar netes, endreçades i ben conservades. Al darrere d’això hi ha persones que se’n preocupen. Homes i sobretot dones que obren i tanquen les portes, que fan possible una recollida oració o una breu visita turística. Pràcticament totes les nostres parròquies acumulen un riquíssim patrimoni artístic i cultural. Alguns exemples de la costa gironina serien la basílica gòtica de Santa Maria de Castelló d’Empúries o l’homònima de Cadaqués que acull el magnífic retaule barroc. O, anant a les més recents creacions, els murals de Pilarín a l’ermita de Sant Joan Baptista de Blanes i el de Ramon Pujolboira i Catherine Bergsrud a l’església parroquial de Santa Anna de l’Estartit. 

Pel que fa als feligresos, és una evidència que es pot corroborar cada diumenge que es tracta d’una població envellida. Què passarà d’aquí a pocs anys amb tot aquest patrimoni històric i artístic? Una possibilitat seria que una societat creixentment laica financi a fons perdut el seu manteniment a través de l’Estat. No els hi falten els arguments: aquests immobles han estat construïts per catòlics i, per tant, consideren que els hi pertanyen. Si afegeix el sentiment de greuge històric per les desamortitzacions del segle XIX que van ser una massiva apropiació de béns eclesiàstics (per cert, organitzades per catòlics i els seus béns comprats també per catòlics). Tanmateix, hi ha una altra manera de veure-ho. La construcció de la majoria dels recintes per celebrar els oficis religiosos va ser producte d’un esforç econòmic de tota la societat a través de càrregues fiscals d’obligat compliment com el delme o producte dels ingressos pel monopoli de la organització social de l’existència humana: naixement-bateig, entrada en l’edat adulta-primera comunió i confirmació, emparellament-matrimoni eclesiàstic i defunció-extremunció i enterrament en llocs sagrats. La conseqüència lògica d’aquest últim raonament és que els edificis en si mateix són un patrimoni col·lectiu i no només d’una part de la societat. Per tant, a la pregunta sobre qui s’ha de fer càrrec del gegantí i costós patrimoni artístic religiós, especialment l’arquitectònic, la resposta hauria de ser que el responsable és la societat en conjunt. 

Ara bé, hi ha múltiples possibilitats de com fer-ho realitat: des de la subvenció pública a fons perdut a canvi de la preservació i exposició dels béns patrimonials, com ja succeeix ara, fins a la secularització d’alguns dels espais religiosos adaptant-se a les necessitats reals dels feligresos i fent-se amb el màxim respecte envers els fidels i amb el seu acord explícit. De la mateixa manera que els temples pagans i les mesquites andalusís es van reconvertir en esglésies cristianes, potser en un futur no tan llunyà trobarem ben normal anar a la biblioteca municipal «Sant Elm», al museu comarcal «Sant Pere» o a la ludoteca «Nostra Senyora de Montserrat» allà on abans hi havia centres religiosos.

Subscriu-te per seguir llegint