Ràdio Girona, EAJ 38

Fa uns anys, a l’acte d’inauguració al Museu d’Història de la Ciutat d’un espai dedicat a la ràdio gironina, vaig escoltar de l’avui president dels periodistes gironins, Jordi Grau, una casualitat que em va semblar màgica, igual com ho és la ràdio. A mitjan novembre de 1933 començaven les emissions de Ràdio Girona, sempre acompanyada en pronunciar-se del seu identificatiu: EAJ38. Les ràdios llavors tenien nom i cognom. Era la recordada locutora Francina Boris qui pronunciava les primeres paraules: «Aquí Ràdio Girona, aquí EAJ 38, volem que escolteu aquesta emissora, aquí teniu una veu». Aquell mateix dia, hora amunt hora avall, naixia a Girona en Jaume Teixidor, mítica personalitat, com la Francina, de la ràdio i la vida gironina.

No és d’estranyar que aquest darrer novembre, quan Ràdio Girona tancava els actes de les seves nou dècades de vida que han durat un any, el dia que en feia 91, les espelmes del pastís d’aniversari al dinar commemoratiu les bufés en Jaume Teixidor. Doblet. Hi ha gent que neix amb un pa sota el braç, en canvi, en Jaume va néixer amb una ràdio incorporada. Als 19 anys va entrar-hi a treballar i avui, òbviament ja retirat, exerceix de feliç sant patró de la ràdio i de la premsa gironina, ofici honorífic de qui segur va aprendre del seu bon amic Manel Bonmatí.

El dia de l’aniversari, l’empordanès Màxim Castillo, al capdavant d’un dels grans programes de la SER a Catalunya, Tot és Comèdia, va dedicar el seu espai, emès des de Girona, a aquesta efemèride. El pes gironí a la SER és notable. En Jaume Serra ha estat director de Ràdio Girona i Ràdio Barcelona, i és el director de Prisa Media, propietària de la cadena. En Ramon Iglesias, de Portbou, és el director de continguts de la SER a Catalunya . Acabades les celebracions gironines ara estan en plena preparació del centenari de Ràdio Barcelona, EAJ 1 i, per tant, de la ràdio a Catalunya.

La ràdio ha aguantat raonablement els efectes erosius que han tingut en el món de la comunicació les transformacions tecnològiques com l’arribada d’internet, la digitalització, la fragmentació de les audiències i les inversions publicitàries. El paisatge és molt diferent del que coneixíem a les acaballes del segle XX. És evident que s’ha accentuat l’emissió de programes en cadena per davant de l’emissió de caràcter local. Més enllà dels records d’infància, les meves primeres passes professionals coincidiren amb una època encara amb gran pes de la programació local de les emissores. Recordo especialment el gran esforç de La Veu de Girona, dirigida per en Joan Albert Argerich, que va tenir una etapa extraordinària als setanta i vuitanta. No puc oblidar-me de la vitalitat de Ràdio Olot, Ràdio Costa Brava o Ràdio Popular de Figueres entre d’altres.

Avui la SER, RAC1, la COPE, Onda Cero o Catalunya Ràdio continuen gaudint d’audiències molt rellevants d’usuaris que els escolten a tota mena d’aparells, sigui una vella ràdio o el telèfon mòbil. Han incorporat el món del pòdcast i han sabut adaptar-se. Es fan programes amb talent i creativitat. Malgrat que les meves passes professionals es van centrar en la premsa escrita, la ràdio sempre em va atraure. La primera ràdio de butxaca que vaig tenir d’adolescent és la que realment em va fer sentir independent. Demanava permís a La Salle Girona, per sortir de classe i anar al lavabo. Pel camí escoltava les darreres notícies tocat ja per la vocació i curiositat periodística.

A casa deu voltar una foto del primer dia que vaig entrar a Ràdio Girona amb el meu pare, Arseni Bosch, acompanyant-lo a un concurs de ràdio que es deia «El Popoteo» i que patrocinaven les xocolates Elgorriaga de les quals tenia la representació. Jo tenia set anys. A la foto jo no hi surto però sí el meu pare, la Francina Boris, el locutor Enric Frigola i l’Ernest Mascort, la veu de l’esport. Ràdio Girona seguia al vell edifici de la Força, una entrada fosca, amb un dubtós local als baixos quan en Narcís Planas em va incorporar al seu equip de programació esportiva tant al diari com a l’emissora. Jo era un malaltís de la ràdio, aprofitava qualsevol oportunitat per anar a veure en directe José María García a Madrid o Luis Arribas Castro a Ràdio Barcelona. Però, definitivament, la meva veu era tot menys radiofònica i el meu accent inviable per aspirar a consolidar-me al mitjà. Això sí, una veu absolutament identificable, com he comprovat en situacions diverses (per dir-ho d’alguna manera) des que en Jordi Basté em va incorporar a les seves tertúlies radiofòniques aviat farà dues dècades: «ep, que vostè surt a RAC1!». 

Subscriu-te per seguir llegint