Viure connectats

Barcelona ha obert l’any amb tres grans èxits firals: el Mobile, la fira audiovisual ISE i Alimentària. En aquest darrer àmbit hem d’afegir la molt bona acollida que ha tingut enguany el Fòrum Gastronòmic de Girona celebrat fa dues setmanes. Els hotels i restaurants, especialment pel que fa a Barcelona (sense descartar l’impacte del Fòrum a Girona), han gaudit de dies de glòria i els preus de les habitacions s’han disparat fruit també de la moratòria en llicències hoteleres que va establir l’alcaldessa Colau en arribar al càrrec a la ciutat comtal. Però avui vull escriure dels dos primers esdeveniments i d’una curiosa anècdota de la que he estat protagonista col·lateral.

Tant al Mobile com a la fira audiovisual els principals expositors, que són avui alguns dels grans protagonistes de la vida econòmica, presenten les seves novetats de forma espectacular. Malgrat les diferències entre els dos sectors comparteixen la gran idea contemporània: la connectivitat. Robòtica, intel·ligència artificial, món virtual, pantalles i so innovadors, gadgets i objectes diversos de telefonia, etc, tot combinat per suggerir-nos que no cal que sortim de casa ni per la feina ni pel lleure. L’ espectacularitat d’algunes presentacions, colors, llums, muntatges, etc fan que sembli que siguis al mig de Times Square. Sobtadament al mig d’un passadís, tot badant, em trobo davant d’una parella jove que sembla perdre l’equilibri. La noia no és a temps d’agafar del braç al seu company i ben just evito que el noi piqui amb el cap a terra.

El noi resta estirat amb la cara ben blanca. Sembla que ha tingut un desmai o una baixada de tensió. Es forma una rotllana al voltant de la que emergeix un eficient servei sanitari que el recupera. Parlo amb la xicota per tranquil·litzar-la i li pregunto si el seu company es troba malalt. Em diu que ja sap el que té. Resta en silenci mentre afegeix:

- Té la síndrome d’Stendhal… és un fanàtic de la tecnologia i s’ha emocionat.  

Mai hauria pensat que em trobaria amb una variant tecnològica d’aquesta síndrome. Fou Stendhal el primer que en va parlar a la segona dècada del segle XIX sortint de la Basílica de la Santa Croce a Florència. Portava uns dies a la Toscana acumulant meravelles que el deixaven bocabadat a cada cantonada. Stendhal és considerat un dels primers escriptors de novel·les modern i realista. Però també amb una magnífica literatura de viatges i dietaris que personalment jo he conegut a través de Josep Pla amb qui comparteix una literatura plena de descripcions, experiència i vida. Aquell dia Stendhal va experimentar un col·lapse psicosomàtic en que barrejava l’emoció, una ansietat taquicàrdica, cansament i felicitat. Així naixia la síndrome d’Stendhal, un mite del viatger des d’aquell moment.

El noi es va recuperar en pocs minuts. En acomiadar-los em va semblar observar al fons d’un estand proper uns objectes familiars. En efecte, una companyia telefònica exposava una mena de museu per contrastar les seves novetats amb vells aparells de telex i fax que havien comercialitzat en el passat. Aquestes antigalles foren, al seu moment, unes fites extraordinàries que convertiren en més eficient la connexió entre els periodistes i les seves redaccions. Abans els corresponsals de premsa gironina solien utilitzar el «recader» per enviar els sobres amb articles a la redacció barcelonina si no era una cosa urgent que es dictava per telèfon. Els «recaders» sortien de matinada de Girona cap a Barcelona amb el llistat de gestions i encàrrecs per lliurar o recollir. El «recader» era una peça fonamental de la vida de pobles i ciutats. A mitja tarda tornava de Barcelona amb la feina feta i preparava la llista de l’endemà.

A la meva primera etapa a Madrid a mitjans dels vuitanta les cròniques que enviava al diari Avui les llegia a un mecanògraf. Les seves observacions foren fonamentals per millorar el meu català escrit. En aquells temps també enviava unes cròniques a aquest diari aixoplugades per un títol que no deixava dubtes de la meva ubicació: «Des de la Cibeles». Això ho feia amb telex. Tenia una targeta de la Unió Internacional de Comunicacions que em permetia carregar l’import al diari. Anava a correus, precisament a Cibeles, escrivia la crònica que quedava enregistrada en una llarga cinta de paper perforat i després un operari de correus l’enviava al telex del diari a Girona on sortia ja escrita a punt d’enviar als tallers. En aquesta època va arribar el fax, que era una manera de fer una fotocòpia d’un foli amb un text escrit que sortia imprès a 712 km de distància. Pot semblar ara estúpid, però llavors em va semblar una revolució insuperable que duraria dècades. Ja ho veuen: no som ningú.

Subscriu-te per seguir llegint