Joan Lladó Llagostera, la cara amable d’Hipercor

Dilluns passat es va fer al tanatori de Girona el funeral per en Joan Lladó. Havia mort el cap de setmana passat a 78 anys. D’ençà de la inauguració de Girocentre el 3 de novembre de 1988 ell va ser la cara amable i somrient d’un nou establiment de Girona. Tenia la plena confiança d’Isidoro Álvarez com la va demostrar reiteradament amb diverses responsabilitats a la companyia des de l’establiment de la Meridiana, el de Cornellà i d’altres sense mai deixar la direcció del de Girona. La seva opció va ser nítida: es va quedar a viure a Girona.

Quan es va inaugurar l’Hipercor el 1988 culminava un procés que es va encetar l’any 1982. Aquest any i en anys successius l’Ajuntament de Girona va adquirir el conjunt dels terrenys propietat de RENFE a la ciutat que havien quedat alliberats d’ençà de la construcció del viaducte. Per altra banda es van adquirir també tots els terrenys procedents dels trens de FEVE i a la zona de l’Eixample de Girona singularment els terrenys i les estacions del tren d’Olot (estació a la carretera de Santa Eugènia, encara conservada amb un nou ús municipal) i del tren de Sant Feliu de Guíxols (estació a l’actual plaça d’Espanya, desapareguda). Aquestes adquisicions van significar un alt valor patrimonial per a la ciutat i per la redefinició dels espais urbans fins aquell moment del tot abandonats.

En un repàs de sud a nord podem situar les modificacions que va propiciar la propietat municipal dels antics terrenys ferroviaris: tancament del pas a nivell de la carretera de Santa Eugènia, construcció d’edifici d’habitatges i zona verda entre la carretera de Barcelona i l’arrencada del viaducte del tren. Construcció del pas soterrat batejat amb el nom de Martí Sureda Deulovol, Edifici de l’Hotel Sol Melià amb diversos noms successius, edifici de l’Hipercor/Girocentre ara actual El Corte Inglés. Obertura del carrer Bru Barnoya, del carrer Saragossa, del carrer Cassià Costal, edifici de l’escola Cassià Costal, carrer Josep M. Gironella, Plaça d’Europa, Parc Central, Estació d’Autobusos, aparcament de la carretera de Santa Eugènia.

La ciutat guanyava permeabilitat, acabava l’aïllament històric entre el barri de Sant Narcís i el centre de la ciutat, la ciutat assolia una dotació raonable d’equipaments i zones verdes i encara el patrimoni municipal obtenia unes peces lucratives que es van poder posar en circulació en el mercat. La suma de tots els beneficis obtinguts superava amb escreix el cost de l’operació de compra. Mai més, segurament, el retorn no haurà estat tant clar.

D’aquest conjunt de canvis va tenir una singularitat especial l’operació de l’Hipercor. L’Ajuntament treia a concurs dos solars vinculats, un destinat a usos comercials i un altre destinat a usos hotelers. El grup inversor que volgués construir el centre comercial havia d’aportar també el compromís de la construcció d’un hotel. Es tractava de començar, tot just començar, a diversificar l’oferta hotelera de la ciutat i fer-ho en una zona específica de creixement. L’operació era un risc perquè el concurs podia quedar desert. Però hi va concórrer la societat de El Corte Inglés acompanyada de la companyia Melià amb el compromís de construir un hotel de la cadena Sol. La instal·lació d’Hipercor a Girona era una sotragada per a la ciutat i un revulsiu per al comerç local. Malgrat un rebuig inicial l’arribada d’Hipercor va servir per impulsar un procés de renovació i modernització del comerç local. I l’Hipercor tenia l’avantatge de ser un centre comercial urbà que consolidava una nova centralitat però no condemnava el comerç de gran superfície a la perifèria urbana.

Vet aquí doncs que d’ençà d’aquella ja llunyana data del 3 de novembre de 1988 en Joan Lladó es va convertir en un gironí més i va començar a demostrar una voluntat d’integració i de col·laboració que va donar excel·lents resultats. Molt aviat es van dissipar els temors inicials i la societat de l’Hipercor, amb la cara amable d’en Joan Lladó, va començar a implicar-se en activitats esportives, lúdiques, socials i culturals.

Des de l’estímul a curses diverses fins a la promoció de sardanes a la plaça Salvador Dalí.

I naturalment en Joan va ser capaç de respondre positivament a les demandes i als estímuls que li venien des de clubs, entitats i del mateix municipi. És un fet que Hipercor es va comprometre a fons amb una subvenció rellevant a la renovació de la cavalcada dels Reis de Girona amb el canvi de proposta que va liderar en Xicu Masó i que va significar un salt qualitatiu històric.

Justament no fa gaire dies que ha passat la diada de Reis i el desplegament de la Cavalcada. Hi ha dues qüestions que desvirtuen la proposta d’aquella renovació. D’una banda la desaparició de la tracció animal de les carrosses dels Reis i la seva substitució per la tracció humana (animal també, és clar). De l’altra la substitució de la tradicional arribada a la plaça del Vi, amb l’escalada de la façana de l’Ajuntament i la sortida dels reis al balcó. Si d’una banda la substitució del campament de l’emplaçament originari als jardins de la Mercè a l’actual emplaçament del camp de Mart sembla una canvi irreversible i positiu, en canvi l’arribada a la Copa dilueix la màgia final. L’atapeïment de la plaça, la reverberació de la cançó dels Tres Reis en els murs acotats de la Plaça del Vi, s’ha perdut en benefici d’un espai més obert però sense la màgia, la intensitat i la tendresa de l’arribada a l’Ajuntament que tant bé va dissenyar i dibuixar en Joaquim Pla Dalmau.

En Joan Lladó es va fer més gironí impulsant i participant de la Cavalcada i va esdevenir la cara amable de la seva companyia a Girona. Que un any fes de rei era la confirmació definitiva que havia trencat totes les barreres que a vegades posa, o posava, la societat gironina.

Seria un bon homenatge que els Reis retornessin a la plaça d’on només els en va treure la pandèmia.

Subscriu-te per seguir llegint