Menteix!, no passa res

Amb el seu habitual sarcasme, Oscar Wilde deia que «la diferència entre literatura i periodisme és que el periodisme és il·legible i la literatura no és llegida». El temps s’ha encarregat de mesurar millor les seves paraules i avui es pot trobar veritable literatura en les pàgines d’opinió dels diaris. Exemples contemporanis: Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosas. No s’exigeix la mateixa qualitat a la informació que trameten. El temps imposa les seves regles i ni tan sols el corrector està per trobar sinònims que evitin la repetició d’un mateix substantiu. Tanmateix, allò que persisteix en el periodisme és dir la veritat donat que els fets són els que són i no cap d’altres. En paraules de l’escriptor britànic Gilbert Keith Chesterton, «el periodisme consisteix essencialment a dir que lord Jones ha mort a gent que no sabia que lord Jones estava viu». No hi cal afegir res més.

La importància del periodisme i dels mitjans de comunicació és cabdal en tota societat democràtica. Sobre això hi ha biblioteques senceres. Thomas Jefferson, un dels pares de la nació nord-americana, erudit i polímata, va deixar dit que «si hagués de decidir si hem de tenir un govern sense diaris o diaris sense govern, no dubtaria a preferir el segon». Ves si va ressaltar la seva importància... I vegem també si no ha canviat el món dels mitjans de comunicació. Sense anar més enrere, Ryszard Kapuscinski, periodista polonès que ens va deixar l’any 2007, en adonar-se de com anava la cosa va exclamar que «quan es va descobrir que la informació era un negoci, la veritat va deixar de ser important». I així fins a arribar al professor Manuel Castells per qui avui la comunicació és el poder. Tot i que un pot estar d’acord amb Kapuscinski per convicció democràtica, no pot estar en desacord amb el president Jefferson perquè anem mal dades. Hi anem per manca de lectors, hi anem per abús antidemocràtic de molts que manen en les institucions públiques, hi anem perquè certament el negoci és el negoci i hi anem igualment perquè la formació del periodista s’està observant deficient. Malgrat tot, el gironí Javier Cercas s’aferma en dir que la premsa lliure «és aquella que explica veritats i no mentides i que està exclusivament al servei dels ciutadans i no del poder». Penso el mateix. La qüestió és saber si la premsa lliure existeix quan la més influent es troba en mans de molt pocs.

Emperò, n’hi ha que s’ho diuen, però que no ho practiquen o altrament no exerceixen prou control sobre la neutralitat de les informacions que serveixen. Sobre això darrer els posaré dos exemples sobre fets que s’han produït a Catalunya aquesta mateixa setmana. El primer, a Catalunya Ràdio; el segon a La Vanguardia. Els dos constitueixen exemple del que no hauria de ser la informació: un llençar al vol les campanes sense disposar de campanar per a fer-ho. M’explico: oferir una notícia sense contrastar-la amb la conseqüència que s’ha mentit a qui l’ha escoltada o l’ha llegida. La nul·la qualitat moral de faltar a la veritat és menys punible socialment avui que no pas ahir. Avui s’accepta com a part integrant d’una realitat que es valora com a penosa per una àmplia majoria dels que participen voluntàriament en tota enquesta d’opinió. És un contrasentit, però quan la societat accepta com a normal que la presumpció de veracitat no existeix enlloc, aleshores tenim un problema que no es podrà mesurar ni tampoc ningú voldrà calibrar, però que com si fos un corcó fa forat en els fonaments ètics de la comunitat. En la seva consciència del què és bo i del què és dolent. I dic que si no hi ha un espelt d’espiritualitat, no hi ha societat humana que resisteixi.

Dilluns passat, al programa Que no surti d’aquí de l’emissora pública de la Generalitat, conduït per Roger Carandell, Juliana Canet i Marta Muntaner, es va donar com un fet cert –«estem parlant»– que Rosa Peral, condemnada pel crim de la Guàrdia Urbana de Barcelona, engarjolada a la presó de Mas d’Enric (el Catllar), estaria embarassada. Com sia que en el món de la comunicació avui hi ha més espies que en una pel·lícula d’en James Bond, la presumpta notícia va córrer com la pólvora al costat que té un nou amant en la persona d’un boliviarà. Així durant nombroses hores, fins que El Periódico va anar a la font i ho va desmentir. El mal reputacional ja s’havia fet. La seva advocada, Núria González, l’endemà va fer la següent piulada: «Ni una sola paraula del que es diu des de dilluns sobre Rosa Peral és certa. Ni Rosa està embarassada ni ha estat traslladada ni ho serà. Cosa que qualsevol periodista comprovaria amb una simple trucada al Departament de Justícia de la Generalitat». De Catalunya Ràdio encara s’espera una rectificació.

Aquest dijous, la periodista Carlota Guindal, que ho és de La Vanguardia, quan tractà l’informe jurídic subscrit pels lletrats de les Corts Generals adscrits a la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats, se li’n va anar la ploma afirmant que «es dona la circumstància que les lletrades de la comissió de Justícia van ser secretàries generals de la Cambra amb presidents del Congrés del PP». Doncs bé, en aquest paràgraf s’hi troben tres mentides: ni els lletrats són, els tres, dones; ni els tres havien estat secretaris generals de la Cambra; ni ho foren quan la presidència es trobava en mans del PP. Tenia molt fàcil verificar la seva informació: només calia trucar a la direcció de comunicació del Congrés dels Diputats. No ho va fer i la va espifiar. No és una anècdota; és una nova constatació de la línia antipopular que manté el diari del senyor compte. O, altrament, un error d’interpretació sobre el que és la llibertat de premsa atès que la seva finalitat és garantir a la població la llibertat de rebre i difondre una informació que no estigui manipulada.

Subscriu-te per seguir llegint