Pitecantrops amb cubs Rubik

Durant molt de temps vaig detestar amb ràbia totes i cadascuna de les aplicacions amb què em podia trobar. Resultava tediós haver de baixar una app si aparcaves el teu cotxe i entendre’n en pocs minuts el funcionament, després de buscar durant mig dia la màquina de tiquets que (ahir) acostumava a registrar l’hora d’entrada. I no només això, sinó que li havies de confiar el teu número de targeta de crèdit.

On més m’empipaven eren als restaurants. A qui se li podia ocórrer que per triar un menú haguessis de descarregar una aplicació, escanejar un codi i buscar-hi què és el que serveixen en aquell lloc. Produïa especial tírria en llocs com a tot el Barri Vell de Girona, on si, entre tanta pedra medieval trobaves cobertura, eres un veritable mag. Al final li acabaves preguntant al cambrer què es podia esmorzar.

Recordo que em sentia com un d’aquells pobres iaios que calia ajudar als caixers automàtics, quan aquests encara existien per tot arreu a la ciutat. Avui entres a una sucursal d’un banc i veus butaques i una cafetera i intueixes que t’has equivocat i al seu lloc has entrat a un resort de luxe.

Les aplicacions s’han multiplicat darrerament com fongs després de la pluja. Només a Google pots trobar-n’hi la barbaritat de 3.1791.504, moltes més inútils que el cendrer d’una moto.

Aleshores tot va canviar de sobte. Un dia el meu fill petit va començar a tenir problemes de càries, no aconseguia raspallar-se bé les dents. La meva dona va comprar un raspall que venia amb una aplicació. Vaig imaginar el caos. A l’aplicació, un petit i simpàtic monstre obria la boca i es raspallava just allà per on el nen passava el raspall. El nen es podia guiar per la pantalla, que l’encoratjava a acabar amb uns gèrmens en forma d’aliens. Aleshores vaig demanar perdó a la mare de totes les aplicacions per haver-me recordat tant d’ella.

Com a aficionat al pàdel que sóc, és difícil trobar jugadors adults i coincidir-hi. Algú em va parlar d’una aplicació on es calculava automàticament el teu nivell i t’hi apuntaves esperant que altres (desconeguts) s’apuntessin amb tu. I va funcionar. Avui dia és una de les formes que més es fan servir per jugar a aquest esport, no només a Girona sinó a tot el món.

Lloem la tecnologia com el nou déu de la nostra era i, en general, quan la fem servir, ens sentim com a homes del plistocè amb un cub de Rubik. Fins que un dia per fi li traiem partit i cridem eureka!

Subscriu-te per seguir llegint