El dit al cul que ho esguerra tot

No n’aprenem. I les agressions sexuals tornen a quedar en segon pla. Fins que un aficionat del Rayo Vallecano -menor d’edat- posa el dit al cul a Lucas Ocampos en ple partit (o dit d’una altra manera, en plena jornada laboral). Un gest que, lluny d’escandalitzar, a masses encara els fa esclatar a riure. Al calaix de sastre de X -abans Twitter-, alguns encara s’atrevien a sentenciar: «Revisió de pròstata gratis» o «I li va agradar? No ens quedem a mitges amb la notícia».

«Sempre hi ha un tonto, tant de bo LaLiga s’ho agafi seriosament», reclamava el davanter del Sevilla després del partit. El problema és que sembla que de tontos n’hi ha un a cada cantonada. I que banalitzen o minimitzen l’agressió, vint-i-cinc. L’autor del gest, lluny de tenir mal de consciència, ni es va immutar i encara s’inflava entre el grupet d’amics, que poc els va faltar per carregar-lo a les espatlles i celebrar-lo com un heroi. Cap d’ells el va qüestionar, li va exigir una explicació o se’l va mirar sense donar crèdit al que acabava de veure. Simplement es van limitar a devorar un grapat de crispetes darrera un altre (i literalment) mentre gaudien de l’espectacle que havien provocat amb frivolitat i un aire tòxic de superioritat (havien aconseguit fer aturar el partit i allò no estava a l’abast de qualsevol, deurien pensar, amb el cap i l’ego ben alt).

Jugar a veure qui s’atrevia a posar el dit al cul a un desconegut els deuria semblar un repte entretingut. I si era a un jugador de l’equip rival, encara més. Es pot entrar o esquivar el debat de la intencionalitat del seu desagradable i obscè gest, si era una provocació, un intent d’intimidar-lo o merament per morbo, però el més preocupant és que l’autor dels fets, suposadament, s’ha d’haver educat amb la premissa de tolerància zero contra els abusos sexuals. Però aquest n’era el resultat.

La imatge, que ha donat la volta al món (se n’han fet ressò mitjans internacionals) embruta tota la feina de sensibilització que es fa a les aules i a casa. I si són capaços d’actuar així davant les càmeres, què hem d’esperar que facin quan s’apaguen?

Subscriu-te per seguir llegint