El millor espanyol hauria de ser un gironí

Haver d’escollir entre Emilio Aragón i Picasso se’m fa difícil. Igual que entre Iker Casillas i Cervantes. Triar al «Millor espanyol de la història», com pretén un programa de TVE, no serà fàcil, entre altres coses perquè no queden clars quins han de ser els mèrits. Si es tracta d’aturar penals, sens dubte Casillas és millor que Cervantes, ni que sigui perquè per fer-ho, compta amb totes dues mans. Si es valora experiència televisiva, Picasso no té res a fer contra Emilio Aragón, que ja com a Milikito feia el pallasso. Ara bé, si es tracta d’encarnar els valors més netament espanyols, la cosa canvia, caldrà esbrinar quin dels cinquanta finalistes fa cada dia migdiada, fuig d’estudi a la feina, parla cridant i exagera les seves proeses sexuals. Aquest seria el millor espanyol, si més no el que millor ens representa. Viure sense fotre ni cop també és molt nostre, i si això es valora, el Vivales és el millor espanyol, si bé pesa en contra seva residir a Waterloo i tenir dificultats per a venir a recollir el premi. Almenys fins que Pedro Sánchez aconsegueixi amnistiar-lo, besar-lo, fer-li massatges i lliurar-li amb les seves pròpies mans el guardó i fins i tot el regne, el meu regne per set vots, oblideu el cavall.

Que la llista inclogui Julia Otero, Rafa Nadal, Marc Márquez, Iniesta, Felipe González o Pau Gasol entre els finalistes, mostra un país pobre en referents. Si en cinc-cents anys d’història hem d’incloure Matías Prats Jr. -amb tot el respecte que em mereix- en aquest Top 50, més val que liquidem el país i n’inventem un altre, que hem malgastat mig mil·lenni. Si s’ha colat en el llistat Rosalía de Castro, és només perquè algú la deu haver confós amb la Rosalía cantant.

Em permetran que escombri cap a casa, però al meu entendre hi falta un gironí que va ser qui més va fer per Espanya, almenys qui més enveja va despertar entre els espanyols, i poques coses hi ha més nostres que l’enveja: Xavier Cugat. Un paio que va ser un nen prodigi i va renunciar a una carrera de violinista, perquè -així ho va reconèixer- s’estimava més tocar Chiquita Banana i tenir una gran mansió, que tocar Bach i morir-se de gana, és el més espanyol que ningú imaginar-se pugui. Un rus, un alemany, un francès o un japonès, haurien triat la glòria; el que triava en Cugat, com a bon espanyol, eren les starlettes que s’estarien a la tarda prenent el sol en biquini a la seva piscina, tant li feia si alguna es deia Glòria. Entre llegir partitures i talons al portador, va optar per això darrer, com ha de ser. Fins i tot era baixet, per a acabar d’aglutinar en un sol individu tot el que el món espera d’un espanyol de bé.

On hi hagi en Cugui i el seu perruquí, que s’aparti Cristóbal Colón i el seu ou, per més que tots quatre anessin a Amèrica. Vull creure que l’absència del meu paisà en la llista es deu al fet que, si hi fos, es coneixeria per endavant al guanyador i el concurs perdria interès. Com es pot competir contra qui es va casar cinc vegades amb altres tantes belleses de Hollywood? Si això els sembla una frivolitat que no basta per a ser considerat el millor espanyol, cal afegir que -tal com li agradava recordar- va continuar sent amic de totes elles després de divorciar-se i -redoblament de tambor- també de les seves sogres, proesa que ratlla l’inversemblant. Fins i tot les feministes votarien per en Cugat, a qui per, cert, no li calia exagerar les seves proeses sexuals, perquè les passejava de la mà. Així les gastem a Girona.

Ara bé, per a espanyol, de l’any, qui va fer la llista i hi va incloure Felip VI, això de llepar la cresta als reis sí que és espanyol de veritat, un costum realment ancestral. Que facin públic el nom de qui va elaborar el llistat i ja tenim a l’espanyol que millor reuneix en la seva persona segles d’història d’aquest país. I que em perdoni en Cugat.v

Subscriu-te per seguir llegint