La mala educació

Entro de pressa al bar i em dirigeixo sense dubtar al noi que hi ha rere la barra: «Bon dia! Em faràs un cafè quan puguis? I em dius on és el lavabo, siusplau?» M’indica i me n’hi vaig directa: queda clar que he entrat al local per fer pipí, però tant se me’n fot. Quan surto del lavabo –ja sense presses–, el cafè m’espera a la barra. Apuntalo el cul al tamburet i me’l prenc d’un glop, i li demano al cambrer si em farà el favor de cobrar-me. Em diu el preu, li dono un bitllet. «Gràcies», li dic quan em torna el canvi, i faig el gest d’aixecar-me per marxar. «Perdona –diu el noi–. Tu no ets de Barcelona, no?» Una mica sorpresa, contesto: «No. Com ho has sabut? Per l’accent?» La resposta em deixa encara més sorpresa: «No. És que aquí ningú diu bon dia ni siusplau, ni gràcies, ni res d’això». Surto al carrer donant-li voltes a les paraules del cambrer. Quina tristesa, penso, haver d’estar treballant de cares al públic i que ningú sigui, ja no amable, si no educat amb tu. Quina pena que les presses de la ciutat i l’estrés del dia a dia ens facin oblidar les mínimes normes de convivència.

Això, que em va passar ja fa uns quants anys a Barcelona, m’ha vingut al cap arran d’una conversa amb l’Alba, que m’explica que està farta de la mala educació de les persones que entren a la seva botiga. «És que sembla que soc transparent: ni diuen hola, ni em miren, i ni tan sols responen quan els dic bon dia. Res de res. Entren, fan una ullada, com si fossin en un museu, i surten per la porta sense dir ni una paraula. I si jo fos una gran superfície, encara: però tu ja saps que la botiga és un cop de puny, Anna!» L’Alba em diu que tots els comerciants de la seva zona, un carrer del centre de Girona, tenen la mateixa sensació, que sovint lamenten entre ells que hem perdut l’educació en algun moment. «I no et pensis que parlo de nois i noies joves, no. Parlo de senyores que ronden els cinquanta (noies de la nostra edat, penso jo) o més grans, eh? Ni hola ni adéu. Ni un somriure, ni una mirada amable: res de res!»

Assenteixo mentre l’escolto, i voldria poder-li donar alguna explicació, però és que no la trobo. Fa temps que tinc la sensació que aquesta manca d’educació (i que jo associo també a una manca d’amabilitat, d’humanitat) s’ha anat estenent com una taca d’oli. A poc a poc, però sense pausa. Quan entres a la sala d’espera del CAP i dius «bona tarda» normalment només reps com a resposta el silenci i unes quantes mirades estranyades. Si recordes que darrere d’un imperatiu es pot afegir un siusplau és probable que et collonin. Puja una persona gran, o amb bastó, en un autobús ple i ningú li ofereix el seu lloc. I a la inversa: he vist ancians responent de molt males maneres quan s’ha produït el miracle de què algú els ha volgut cedir el seu seient –«M’estàs dient vell?!?»–, com si el problema fos ser vell. O, pitjor encara, com si el problema fos ser amable.

Al cap de pocs dies, veig en un informatiu que a Manlleu promouen des de fa uns anys la campanya «Bon dia! A Manlleu, ens saludem». Les dues impulsores de la iniciativa ho tenen clar: «Dir bon dia ens fa visibles, trenca barreres, i t’alegra el dia». Penso que ho he de dir a l’Alba. Potser en treu alguna idea.

Subscriu-te per seguir llegint